7. DESENVOLUPAMENT AGRARI A ALBERIC: ESTRUCTURES DE PROPIETAT, PRODUCCIÓ I COMERCIALITZACIÓ A LES DARRERIES DE L'ANTIC RÈGIM1

            Malgrat l'increment de la producció agrària assolit al País Valencià, la historiografia de la dècada dels setanta ha sostingut que no va haver‑hi un comerç comarcal que oferira beneficis. Aleshores, hom parlava d'una agricultura endarrerida en la qual l'excedent comercialitzable gairebé no s'hi donava i existia un baix nivell d'articulació del mercat interior. L'especialització agrària era escasa, tret d'alguns productes com el vi, l'arròs, les panses, etc. El règim senyorial es considerava dur, tot esdevenint un factor que explicava l'endarreriment econòmic i l'absència de desenvolupament burgés i capitalista.

            Posteriorment, s'ha assenyalat que el model d'agricultura de subsistència no pot generalitzar‑se tot arreu del País Valencià i, recentment, s'ha indicat que la producció agrària exportada pels ports de València és força important i que l'evolució, al segle XVIII, de les exportacions valencianes presenta una conjuntura semblant a la catalana.

            Actualment es parla d'una burgesia que introdueix en l'agricultura la producció comercial des del segle XVIII, i va deixant de banda l'agricultura de subsistència2.

            Nosaltres analitzem a Alberic els factors que puguen indicar‑nos si el sistema agrari és endarrerit o avançat i capitalista al segle XVIII, i ho fem en un lloc de senyoriu ple, és a dir, on el Duc de l'Infantado tenia la màxima jurisdicció sobre tota la baronia i, a més, on cedia la propietat de la terra en emfitèusi; també sembla que al senyoriu no va haver‑hi gaire propietat absoluta veïnal des de l'expulsió dels moriscos, amb la qual el senyor es va fer amb la propietat de tota la terra i va cedir el domini útil als repobladors de 1612 i posteriors assentaments.

Baronia d'Alberic:  Alcosser, Alàsquer, Benifaraig i Alberic. Font: Arxiu del regne de Valencia

a.‑ Algunes consideracions teòriques.

            Com ja assenyalava P. Sweezy, un tret fonamental del feudalisme és el sistema de producció per a l'ús, indicant que la majoria dels mercats són locals i el comerç a llarga distància acompleix un paper poc determinant en els objectius i mètodes de producció3. També Rodney Hilton ha remarcat que en el sistema feudal hi ha una economia de mercat limitada, és a dir, les collites resultants són consumides principalment pels productors directes o per les classes que se les apropien4.

            Podem considerar que a l'època moderna la característica d'una agricultura endarrerida és la d'una economia d'autoabastament, amb un comerç local o comarcal fruits d'un excedent agrari conjuntural i que gairebé no dóna beneficis. Estariem parlant, doncs, d'una economia feudal.

            Les característiques d'una agricultura avançada i capitalista front a una endarrerida considerem que són:

            1.‑ L'existència d'una propietat polaritzada, en la qual els mitjans i grans propietaris predominen sobre els petits, i on  aquells no poden fer front per ells mateixos a les tasques agrícoles i necessiten ocupar un important nombre de jornalers. Si seguim a A. Wyczanski i J. Topolski inserirem dintre aquesta característica el concepte tinença camperola independent, el qual fa referència a l'existència no sols de la plena propietat del camperol en un sistema de mercat capitalista, sinó també a totes aquelles tinences en què el camperol és només l'usufructuari, però en condicions fixes a llarg termini, i en les quals les decisions econòmiques les pren aquell que explota la tinença5.

            2.‑ Apareix una especialització en el sistema de producció amb un excedent comercialitzable en un mercat més ampli que no pas el comarcal.

            3.‑ La comercialització de l'excedent agrari permet l'acumulació de capital en unes poques mans.

            4.‑ Hi ha una capacitat de resposta front a una crisi de l'estructura de la producció, això és, quan un producte ha entrat en crisi en el mercat comença a cultivar‑se un altre de forma quasi immediata.

            Aquestes quatre característiques venen afavorides per dos factors:

            a‑ Un augment de la productivitat agrària i, per tant, d'un elevat rendiment dels productes conreats.

            b‑ Un reduït cost dels mitjans de producció com poden ser l'adquisició de terra en condicions d'avantatge, uns jornals baixos, etc.

            Si analitzem aquests elements podrem saber fins a quin punt ens trobem davant una economia feudal o dintre una economia capitalista i una agricultura avançada.

Xarxa del regadiu entre la Sèquia  Reial i el riu Xuquer.

b.‑ Estructura de la propietat a Alberic

            A fi de realitzar l'estudi de l'estructura de la propietat hem acudit a una font que s'elaborava anualment, els registres del repartiment de sequiatge. En els registres, evidentment, no s'anoten les terres de secà sinó sols les de regadiu, malgrat això, com que aquestes són les més importants la seua anàlisi és suficientment vàlida per conéixer les trasformacions de la propietat esdevingudes a Alberic durant el segle XVIII.

            En els registres figura el nom del propietari amb la quantitat de fanecades de terra que posseeix en cada partida i la quota que paga per l'impost de sequitge. La font presenta els avantatges de recollir totes les terres regades sense discriminació de tipus social, és a dir, hi figuren els camps del senyor de la baronia, els del clergat i els de la noblesa, així com els dels vasalls6. Com que els registres s'actualitzen anualment en tots hi ha un grup de propietaris amb el títol d'hereus de, cosa que suposa que han mort recentment i encara les propietats no han passat als nous hereus. Ja que els tres anys analitzats presenten la mateixa característica els hem comptabilitzat com a un propietari, perquè en ells es reflecteix una estructura, si bé no exacta en la data del registre, si és la més recent. Els anys estudiats han estat elegits separadament per tal de fer la mostra de l'evolució estructural ‑el 1741, 1760 i 1796‑.

            El mètode seguit ha consistit a agrupar els propietaris en quatre categories. En una primera, figuren tots els petits llauradors, els quals no superen la tinença de més de quaranta fanecades. En una segona, els propietaris mitjans que posseeixen des de quaranta fanecades a cent. En una tercera, els grans propietaris amb possessions entre les cent fanecades i les cent‑ quaranta, i una quarta, els grans terratinents locals amb un nombre de fanecades superior a les cent‑quaranta.

            El tipus de propietat és l'emfitèutica. El senyor de la baronia tenia el domini directe sobre el terme i cada vegada que un individu volia conrear noves terres havia de fer‑ho sota l'emfitèusi i demanar la respectiva llicència al senyor. Aleshores, s'esdevé que l'únic que té propietat absoluta és el senyor en les terres que posseeix privadament i que sol arrendar.  

Regadiu d'Alberic: xarxa de la Sèquia Reial del Xúquer

            Els resultats de l'estructura de la propietat els representem en els quadres següents:

            Estructura de la propietat a Alberic, 1741

            Mitjana de fanecades per propietari: 25'24

            Nombre total de fanecades     %     

            Estructura de la propietat a Alberic, 1760

            Mitjana de fanecades per propietari: 27'86

            Nombre total de fanecades        %   

            Estructura de la propietat a Alberic, 1796

            Mitjana de fanecades per propietari: 39'76

            Nombre total de fanecades       %   

            Atesos els quadres observem, en primer lloc, l'increment de les fanecades regades al segle XVIII. L'augment s'hi dóna amb més intensitat en el període 1760‑1796. Cal constatar, a més a més, que gairebé no hi ha propietat en mans de forasteres: dels tres anys analitzats el percentatge de fanecades propietat de forasters s'hi troba al voltant del 5 per cent.

            S'observa també un increment notable de la propietat mitjana global. Si el 1741 n'era de 25'24 fanecades per propietari, el 1760 quasi es manté amb la xifra 27'86, però el 1796 s'esdevé un gran augment, passant a 39'76 fanecades per propietari.

            No obstant aixó, més que l'anàlisi d'aquestes dades indicadores a nivell global, ens interessa constatar uns canvis produïts en l'estructura interna de la propietat.

            Pel que fa als petits propietaris, són molt nombrosos l'any 1741, ja que constitueixen el 83'5 per cent del total de propietaris i tenen el 47'4 per cent de la terra. En aquest any hi ha pocs grans propietaris. Vist açò, el panorama que presenta l'estructura de la propietat és indicatiu d'un sistema agrari i d'un model econòmic gairebé d'autoconsum.

            El 1760 l'estructura varia un poc: els petits propietaris s'hi han reduït lleugerament en favor dels grans propietaris i els terratinents. Els últims hi han augmentat en nombre i en fanecades, mentre que el mitjan propietari quasi s'hi manté.

            El gran canvi de l'estructura de la propietat s'hi dóna entre 1760 i 1796. Els petits propietaris han minvat, ara hi són el 72 per cent del total amb el 25'1 per cent de les fanecades, mentre que la gran propietat ha augmentat, els grans propietaris i terratinents en suposen el 9'5 per cent i posseeixen el 44'3 de les terres regades.

            La causa de la disminució dels petits propietaris s'hi troba, entre d'altres, en què no han pogut fer front a les crisis agràries, tot i així, una propietat mitjana  s'hi conserva gairebé estable perquè pot suportar les crisis conjunturals. Els beneficiats, evidentment, hi han estat els grans propietaris, els quals, a més d'eixamplar el seu patrimoni a base de la davallada dels petits llauradors, han invertit capital acumulat en la posada en explotació o irrigació de noves terres, com s'hi indica amb la pujada experimentada en les fanecades enregistrades. El capital invertit prové, com veurem més endavant, de l'especialització i comercialització dels productes agraris.  

Alqueria d'Alberic

          En el quadre següent veiem l'evolució del nombre de veïns i propieraris agraris7:

Evolució del nombre de veïns i propietaris, 1730‑1812

* Des d'aquesta data són inclosos al voltant de 30 veïns per la despoblació d'Alcosser.

            Hom pot verificar‑hi que el nombre de propietaris gairebé s'hi manté durant el segle i el nombre de veïns hi augmenta. Si, com veurem, la manufactura era poc important a Alberic, on la riquesa local provenia de l'agricultura, aquest excedent de veïns respecte del nombre de llauradors sols pot explicar‑se com un creixement de la mà d'obra assalariada al camp. De fet, el cens de Floridablanca8 assenyala que front a 158 llauradors, això és, propietaris rurals considerarts en l'època com a benestants, hi havia 378 jornalers. Així i tot, sens dubte, alguns d'aquests jornalers tindrien alguna petita quantitat de fanecades.

            Deixem ben palés que la tendència i evolució de l'estructura de la propietat s'hi decanta cap a una diferenciació interna de la comunitat rural, amb el sorgiment d'extenses fanecades de terra posseïdes per un grup reduït, acompanyada d'una població jornalera nombrosa que acudeix a l'oferta de treball agrari. Ens trobem davant d'una estructura amb més trets capitalistes que no pas d'una economia feudal o endarrerida.

c.‑ Estructura de la producció a Alberic.

            En la segona meitat del segle XVIII l'intendent de València demanava a tots els pobles que els respectius oficials municipals ompliren uns impressos en els quals apareixia un llistat de noms de productes i on havien d'enregistrar la quantitat collida, el preu i el seu valor.

            Per a 1766 la font s'anomena Manifiesto de las Cosechas que han producido sus respectivos términos, y el de sus carruages y ganados9, en la qual no figuren els productes derivats de la manufactura. Els altres dos registres que analitzem, de 1795 i 1800 respectivament, es denominen Estado de sus Frutos y Manufacturas10, en els quals, encara que són més detallats i elaborats, no hi figura el valor del producte, però com sí s'hi assenyala el preu i la quantitat collida, he obtingut el valor a fi de comparar totes les sèries.

            La producció agrària, dins la qual incloem la seda, era d'un valor més elevat que no pas la ramadera i pecuària, o inclús la manufacturera, com pot observar‑se als següents quadres:

Estructura general del valor econòmic de la producció

  Nota: Les quantitats estan donades en lliures. Les de 1800, com que eren rals de velló, les hem trasformades en lliures.

            Evidentment, ens trobem davant una economia emminentment agrícola amb una quasi nul·la existència de la producció manufacturada. Així, doncs, l'acumulació de capital ha estat en les beneficis derivats de la producció agrària, la qual ha permés el sorgiment dels grans propietaris rurals burgesos.

            En els quadres següents podrem veure l'estructura de la producció agrària. Considerem que les xifres dels percentatges dels valors econòmics són força significatives:

            Estructura de la producció agrària, 1766