LLUITA ANTIFEUDAL

 

Principal
INTRODUCCIÓ
SISTEMA FEUDAL
SEYORIU D'ALBERIC
ESTRUCTURA FEUDAL
REAJUSTAMENTS
DEMOGRAFIA
ESTRUCTURES CAPITALISTES
LLUITA ANTIFEUDAL
CONCLUSIÓ

8. LA LLUITA CONTRA EL SENYOR I EL SISTEMA FEUDAL

   

 

            L'oposició dels vassalls al Duc de l'Infantado, en allò referent als drets i preeminències que li atorgava el sistema feudal, queda registrada, per la via pacífica, en els tribunals de justícia. Poden distingir‑se clarament dos tipus de processos contra l'estructura senyorial d'Alberic, uns, els entaulats per oposició a les rendes i drets senyorials, estiguen legalment establerts o no, i els segons, aquells que fan front al propi senyoriu i volen obtenir la incorporació a la Corona, però cal no  oblidar que el rei és un monarca patrimonial, per la qual cosa el canvi significa passar a ser patrimoni del rei.

            La col·lisió entre els interessos del senyor feudal i els dels vassalls ja s'hi manifestava en època dels moriscs. És una característica intrínseca del sistema feudal i no pas un fenomen que s'esdevé a les darreries de l'Antic Règim. El 1576 els veïns d'Alàsquer es negaven a efectuar el pagament al senyor de 250 gallines en qualitat de renda dominical i, si bé el síndic d'Alàsquer, Françés Mafferris, va presentar un escrit davant el tribunal  del procurador general o governador de les baronies, Frances Joan Valero, el qual va determinar que el jurat Gaspar Ardit satisfera les 250 gallines als arrendadors dels drets dominicals de les baronies. Malgrat que els vassalls van perdre el plet en el tribunal senyorial no es van rendir i van decidir apel·lar a un tribunal del rei, la Reial Audiència1.

            L'any 1603 uns veïns de la baronia d'Alberic, entre els quals destaquen Hernando Masafi, Juan Masafi i Asparesa i March Forlaca, inicien un plet en la Reial Audiència contra el Duc de l'Infantado, ja que es neguen a realitzar la contribució de la morera segons la nova  forma que vol el senyor,  mitjançant una partició de la collita, en substitució del vell sistema acordat d'antuvi que consistia en pagar una quantitat fixa anual de dues‑centes lliures2. És natural que els veïns volgueren mantenir aquest sistema monetari si observem els dos fenòmens produïts en les últimes dècades: en primer lloc, la revolució dels preus, cosa que implica que ara, a les primeries del segle XVII, les dues‑centes lliures no tenen la mateixa valua que posseïen anys enrere; en segon lloc, a Alberic ha hagut un augment demogràfic i, per tant, la producció de morera degué incrementar‑se de forma que deixava desfasat i arcàic l'acord arribat entre els vassalls i el senyor.

            Una protesta singular la protagonitzen els veïns d'Alcosser uns anys després, el 1608, quan Vicent Polop, síndic de la baronia d'Alcosser,  com a procurador de Francés Pempsí, Gaspar Cael, Miquel Parri, Lluís Gomori, Pere Boramjamet, i d'altres veïns, s'oposa al rector de la parròquia de Vilanova de Castelló, que exigia el pagament de drets eclesiàstics sobre la fulla de les moreres plantades en la partida de Passarella. Els veïns defensen, davant la Reial Audiència, el seu dret o possessió de no pagar cap  tipus de delme, primícia o qualsevol altre dret eclesiàstic, perquè a Passarella, antic despoblat, mai no n'havien pagat cap3. En aquest cas, l'oposició dels vassalls no va dirigida cap al senyor feudal, el Duc de l'Infantado, sinó contra una altra institució inserida totalment en el sistema feudal, l'Església, la qual, igual que els senyors, obté una part de la producció camperola en espècie.

            Si continuem endavant en el temps, i deixem de banda l'època dels morics, observem  que al segle XVII els nous pobladors tornen a oposar‑se al pagament d'uns drets a l'Església. El 1651 les quatre baronies del Duc de l'Infantado, Alberic, Alcosser, Alàsquer i Gavarda, van elegir com a síndic Josep de Rocafull, perquè els representara en la Reial Audiència en un procés entaulat contra el col·lector de delmes, el qual sol·licitava la contribucío d'allò recollit en fesols4. Però, els camperols no sempre s'oposaven a contribuir als delmes eclesiàstics, de fet estaven d'acord en pagar tribut per la dacsa i els cigrons. En aquests casos, les viles disposaven d'un alfarrassador, qui alfarrassava o calculava el valor de la collita en el camp i, segons el seu criteri, es procedia al pagament del delme a l'Església.

            Fins ara els litigis que hem vist de l'època feudal a les baronies són tots de caràcter antifiscal, però referents a una fiscalitat feudal, és a dir, s'hi pagava una taxa fixada mitjançant una partició de la collita de fruits assolida o bé s'hi efectuava una contribució monetària en substitució d'aquella. En el segle XVIII, encara que l'oposició antifeudal persisteix, s'hi produeixen també altres situacions i conflictes diferents. Un litigi dels més llargs entaulats fa referència a l'existència o no d'alcalde ordinari a la baronia d'Alberic. El fet té molt a veure amb el control del sistema senyorial a la baronia, ja que els alcaldes són jutges locals i alhora presideixen el capítol municipal o ajuntament. El problema rau en què l'alcalde major és elegit pel senyor i, per tant, és qui defensa l'ordre senyorial en dos àmbits diferents,  la justícia local i a l'ajuntament. En canvi, l'alcalde ordinari, encara que elegit pel senyor, és nomenat a proposta d'una terna de persones de l'ajuntament de la baronia, les quals no tenen perquè identificar‑se amb els interessos del senyor. Si considerem aquests criteris entendrem la importància que té la substitució d'aquell qui obstenta la jurisdicció ordinària per una altra persona que siga pedània, amb la qual cosa minvaran les seues competències i s'afavoriran els interessos  del Duc de l'Infantado en contra d'aquells dels vassalls que s'oposaran al fet.

            El procés tindrà com a inici un fet fortuït. El 1709, quan era alcalde major Pedro  Gibertó i ordinaris Josep Iborra i Pedro Juan Escrivà, esdevingué a Alberic una baralla a garrotades entre dos joves, de la qual s'hi adonaren els alcaldes ordinaris i l'agutzil major, que decidiren procedir a prendre alguns joves, amb tant infortuni que un n'era fill del render de l'alcalde major. Pedro Gibertó en conéixer l'empresonament "se descompuso con los alcaldes en puesto público" i ordenà llibertar el seu protegit, alhora que detenia i empresonava els alcaldes ordinaris5. El fet arribà a coneixement del fiscal de la Reial Audiència, el qual envia un jutge lletrat a Alberic perquè investigara els fets hi ocorreguts. El jutge, després d'efectuar les seues perquisicions, va condemnar l'alcalde major, Pedro Gibertó, al pagament d'una multa de 50 ducats, i el seu escrivà, Josep López, i un dels esvalotadors, Martí Lloret, al pagament de 100 ducats, a més d'haver de deixar lliures els alcaldes ordinaris6.

            La tensió entre l'alcalde major i els alcaldes ordinaris es mantenia i, de fet, el 1718 s'elimina la figura dels ordinaris i roman la dels alcaldes pedanis, de forma que ja no disposen de cap jurisdicció ordinària. Així i tot, la conflictivitat continua i, el 172,9 és nomenat alcalde Josep Lloret, el qual acudeix a l'alcalde major o governador a fi de jurar el càrrec, i ho fa, com a alcalde ordinari. Josep Lloret va demanar aviat una còpia del seu nomenament a l'escrivà de la sala, Josep Antonio Garcia, el qual es va negar a donar‑li‑la, tot i aduint que Josep Lloret no tenia cap jurisdicció per sol·licitar‑la. Tot seguit, Lloret ordenà l'empresonament de l'escrivà, però l'alcalde major va manar que lliuraren l'escrivà de la presó7.

          El litigi es trasllada a la Reial Audiència, tribunal en el qual la questió de fons resideix en la jurisdicció de l'alcalde, és a dir, si és o no ordinari, doncs, si era ordinari podia manar l'empresonament. Els arguments de la defensa de la tessitura de l'alcalde major, Tomàs de la Sierra, es remonten a l'època foral i es basen en què, des de 1604, el Duc de l'Infantado disposa  de la total jurisdicció, civil i criminal, mer i mixt imperi, i és l'únic que pot concedir als seus ministres aquesta jurisdicció8, la qual és exercida per l'alcalde major com a governador de les baronies, i els altres alcaldes sols poden ser pedanis. Aquests arguments van convèncer els magistrats de la Reial Audiència, els quals, el 27 d'octubre de 1729, van sentenciar a favor de l'alcalde major i, per tant, Josep Lloret havia de mantenir‑se com a alcalde pedani9.

            El procés, tanmateix, no acaba en aquest moment ja que, anys després, altres persones tornen a reivindicar la figura de l'alcalde ordinari. El 30 de desembre de 1754 Juan Fronti, metge, Fèlix Pasqual Garcia, escrivà, Josep Ortis, Pasqual Plà i Bernardo Torres, tots tres propietaris rurals, elegeixen procurador Josep Baldellò, veí d'Alberic, a fi que els represente en la Reial Audiència, de forma que, el 1756, es reinicia de bell nou el procés10.

            Els arguments esgrimits per Fronti i la resta de veïns són: en primer lloc, que l'alcalde i els regidors són els components de l'ajuntament, cosa que demostra que l'alcalde ha de ser ordinari i no pedani, ja que aquest últim correspon als llogarets que no tenen ajuntament, tot i que Alberic és populosa, amb veïns "reputados por ciudadanos y dos comunidades ecclesiásticas"; en segon lloc, que en la població s'entaulen molts plets entre els veïns i l'arrendador dels drets dominicals referents a la quantitat i forma de pagar‑los, creiem que hi rau la qüestió polèmica de la jurisdicció de l'alcalde, ja que, com diu el procurador dels veïns, "se verían precissados los vezinos y vasallos de ella a una de dos cosas, o haver de litigar ante el alcalde mayor, por lo general propenso a favorecer al dueño como puesto voluntariamente de su mano y que pende de su arbitrio la continuación en el empleo, y por lo mismo efecto el arrendador, o haver de desamparar [els veïns] sus casas, y apartarse del manejo y cuidado de la labranza y acudir a litigar ante V. E. [la Reial Audiència], lo que no siempre puede lograrse..." per dues raons, bé perquè la causa resulta més cara que la quantitat discutida, bé perquè els veïns no tenen prou diners per mantenir el procés, raons per les quals els veïns pensen que és just tenir un alcalde ordinari; en tercer lloc argumenten que, en època foral hi havia un justícia que disposava de jurisdicció, a part del batlle, càrrec que segons els veïns ara s'hi correspon amb l'alcalde major, mentre el justícia ho fa amb l'alcalde ordinari; en quart lloc mantenen que el fet que el Duc de l'Infantado posseesca plena jurisdicció no implica que l'alcalde haja de ser pedani, de fet a Aiora, on el Duc obstenta els mateixos títols sobre la baronia, l'alcalde és ordinari11.

            En la part contrària intervé directament el Duc de l'Infantado, qui, a banda de manifestar tota la seua jurisdicció, argumenta que en època foral hi havia un justícia, el qual estava sotmés al seu governador, que actualment s'hi correspon amb l'alcalde major, i que abans que el justícia coneixera en alguna causa civil o criminal el governador ja ho havia fet privativament i havia sentenciat12.

          Pensem que la intervenció del Duc va ser decisiva perquè el veredicte de la Reial Audiència, de 17 de novembre de 1761, fos que la demanda dels veïns d'Alberic no era suficientment provada i la del Duc de l'Infantado sí, per tant l'alcalde havia de seguir com a pedani. El veredicte es va ratificar el 176313.

            Nogensmenys, el procés tampoc no conclou en aquest moment, ja que el 1777 torna a reanudar‑se. El síndic procurador general d'Alberic ara serà Francisco Baldelló, qui representarà Domingo Cervelló, alcalde pedani, Francisco de Soro i Lloret, Domingo Barrera i Josep Ortis i Ortizà, tots tres regidors, Bernardo Balaguer i Vicente Pastor, diputats del comú, Pasqual Maset, síndic personer, els qual representen l'ajuntament, però sense la intervenció del seu president, l'alcalde major, Josep Verde de Castillo, i tornen a reivindicar la figura de l'alcalde ordinari. Les dues parts enfrontades esgrimeixen els mateixos arguments que anys enrere i l'Audiència repeteix idèntica sentència el 1779, en la qual especificava que no hi havia lloc a la demanda de la vila d'Alberic14.

            Ens trobem, doncs, front a un procés que dura al voltant de 70 anys i que en la base de la discussió sobre la jurisdicció de l'alcalde rauen els interessos de la comunitat d'Alberic contra els interessos senyorials del Duc de l'Infantado, que vol mantenir un oficial únic que defense els seus privilegis, drets i rendes feudals.

          Així i tot, allò que preocupa més intensament als propietaris rurals d'Alberic és un canvi amb l'augment de la  partició de fruits per part del Duc. Recordem que ara, en el segle XVIII, el marc sòcio‑econòmic de la població és bastant diferent al que véiem després de la repoblació del segle XVII. Ara ens trobem davant un progressiu augment de la població, conseqüència del desenvolupament agrari, i un comerç d'exportació força rendible. En aquest indret, el Duc pretén incrementar la partició de fruits, tot i recurrint a les taxes que van ser estipulades en la Carta de Població de 1612 ‑que posteriorment, el 1643, van ser rebaixades per tal de fomentar el creixement poblacional‑.

            A conseqüència d'açò s'inicia un nou plet el 1775, quan el Duc de l'Infantado ordena realitzar un nou capbreu de les terres, cases, drets i regalies que li pertanyen, finalitat per la qual envia a Alberic, com a jutge de capbrevació, a Antonio María de Echegoyen. Però, tanmateix, aquesta nova capbrevació no és com la de 1716 i la de 1751, sinó que s'hi realitza sota les condicions recollides en la Carta de Població15. L'augment fiscal, clarament de caràcter feudal, provoca una generalitzada oposició entre els principals propietaris rurals locals i els forasters, especialment d'Antella, els quals aconsegueixen del Reial Acord una autorització per a celebrar una Junta General, que s'efectua el 30 de juliol de 1775 a l'església d'Alberic, i a la qual acudeixen els alcaldes pedanis i regidors d'Alberic, Alcosser i Gavarda, així com els principals propietaris rurals de les baronies, junt amb alguns artesans i oficials i diversos propietaris residents a Antella16. En aquesta Junta trobem Josep Ortizà, important comerciant de llana, de bestiar i de seda,  Dionisio Lloret, el qual a més de ser advocat és un important exportador de seda i propietari rural,  Simeó Lloret i Romeu, qui també participa de l'activitat ramadera i de la llana, junt a molts altres importants propietaris rurals i tractants com Alfonso Garcia, Cristòval Grima, Bernardo Torres, Vicente Garcia, Josep Cervelló, Josep Borrell, Pasqual Maset i Josep Soler. És, en definitiva, una oligarquia enriquida en el sistema feudal, la qual ara s'oposa a una pujada fiscal dels  drets feudals.

            La Junta General parteix amb una sèrie de punts a tractar, i en ella es va decidir, per àmplia majoria, continuar amb el plet ‑de 192 signants 190  van ser conformes‑, ja que la novetat inserida en la capbrevació suposa un important augment i, a més, ja es considerava un dret de possessió antic la partició de fruits cobrada en els dos últims capbreus; a més, s'hi va decidir nomenar quatre elets amb poders per elegir advocats, procuradors, agents, etc., per a fer repartiments per tal de finançar el procés, a fi de pagar salaris, etc. Els elets van ser Simeó Lloret i Romeu, Dionisio Lloret, advocat, Francisco de Soro i Vicente Escatí17.

            Durant el procés, concretament el dia 7 de setembre de 1775, el Duc de l'Infantado, fent ús dels drets que posseeix, revoca les gràcies concedides el 1638 i 164318, tot obstentant una pràctica absolutista i autoritària, mai no pactista, com hom podria suposar en un hipotètic acord, a l'igual que en els capítols de població del segle XVII, els quals fixaren primerament les taxes fiscals. Efectivament, el Duc tenia la jurisdicció feudal al seu favor, i la Reial Audiència, en desembre de 1775, va sentenciar en contra de les demandes presentades per la Junta General.

            Malgrat això, el veïnat de les baronies no va desistir i tornà a sol·licitar llicència de la Reial Audiència per a celebrar una altra Junta General en l'església d'Alberic, la qual els va ser concedida19, i van reiniciar el plet. En aquest cas, el  29 de juliol de 1776, l'Audiència sentencia a favor del veïnat i, basant‑se en el dret d'empara, ordena que s'hi cobre la partició de fruits segons la capbrevació de 175120. El fet significa un èxit per als veïns alhora que evita l'augment de la càrrega fiscal.

            Una altra qüestió va ser la lluita de les baronies per la seua incorporació a la Corona, és a dir, deixar de ser propietat del Duc de l'Infantado per a ser‑ho del rei, ja que pertànyer a la Corona implicava molts avantatges fiscals. Aquesta és l'altra modalitat de lluita contra l'onerós del feudalisme senyorial en allò referent a la càrrega fiscal, sobretot, per la quota que havien de satisfer els grans propietaris. El procés d'incorporació ja ha estat tractat per Manuel Ardit21, qui ha assenyalat la seua llarga duració, perquè s'inicia el 1764, quan va ser desestimada la petició, es reinicia el 1787 i conclou quan el Tribunal Suprem dictamina sentència favorable a la reversió de les baronies a la Corona el 14 d'octubre de 1836, moment quan ja la monarquia ha canviat el seu sentit absolutista i patrimonial per un Estat constitucional.

            En aquesta llarga temporada va haver‑hi diversos recursos i al·legacions en tribunals de justícia, el promotor dels quals va ser Antoni Lloret i Martí, qui va fer més popular el procés en ser elegit diputat a les Corts de Cadis. Però, abans de les Corts, el 1804, durant el procés ja havia demostrat el seu liberalisme i la seua oposició als senyorius, tot associant llibertat amb la pertinença a la Corona:

                       

"Los afanes y desbelos que los vecinos, amantes de la livertad de su Patria, han consagrado a la ilustración de este famoso asunto, no solo han producido el fruto de verle en el estado avanzado en que se encuentra, sino que han esparcido también rayos de luz sumamente favorables a la liberación del lugar de Gabarda, de los despoblados de Alcocer, Alasquer y Pasarella, y de una gran porción del terreno llamado de Realengo, cuyos vecinos y terratenientes se arrojan hoy a la L.P. de V.M. en uso de la acción que les dan las leyes y de natural deseo de adquirir su livertad pidiendo que se digne incorporarlo a su Real Corona..."22

 

            El procés va ser molt costós, tant per la seua llarga duració com pels salaris dels advocats que, fins i tot, hagueren de desplaçar‑se a Madrid. Per altra part, el veïnat estava disposat a satisfer al Duc la valua d'allò que va pagar per la compra del senyoriu, a fi de poder‑se integrar a la Corona. Sols un factor complex pot explicar que Antoni Lloret, un advocat local d'un senyoriu, pogués mantenir aquest costós procés i que fos elegit diputat a les Corts de Cadis: el desenvolupament sòcio‑econòmic esdevingut dintre del senyoriu. És la classe social enriquida pels benifets que dóna el desenvolupamet agrari, la que està disposada a finançar la supressió d'un sistema fiscal feudal que li és força onerós, la partició de fruits. Recordem que la revolució burgesa espanyola del segle XIX no aboleix l'emfitèusi sinó que elimina les prerrogatives i drets senyorials.

            El fenomen que es dóna a Alberic al segle XVIII és que hi ha una  relació  capitalista,  tant  en  allò referent a l'economia  ‑especialització en la producció, desenvolupament agrari, comerç nacional‑, com pel que fa a l'estructura social ‑massa de jornalers i petits propietaris sense gaires possessions front a uns pocs grans propietaris rurals‑, però, en canvi, no n'hi ha en la cobertura jurisdiccional ‑sistema senyorial i càrregues feudals‑. El factor sòcio‑econòmic desenvolupat és aquell que s'encarrega de derruir‑hi el sistema jurisdiccional feudal.

            Tanmateix, la lluita per enderrocar el sistema feudal no s'hi manifesta sols en la via judicial, hi ha alteracions socials contra allò que roman del senyoriu, com els avalots contra el pagament dels drets senyorials de 1801 en diferents poblacions, que a Alberic van esdevenir el 17 de setembre23, encapçalats per Mariano Alapont, barquer d'Alcosser; o com el picament de l'escut d'armes de la casa de l'Infantado, situat sobre l'arc d'entrada del palau a Alberic, el 1813, i la seua substitució per una inscripció que deia "Plaza de la Constitución"24, manifestant d'aquesta manera la repulsa a les connotacions senyorials i la simpatia cap al nou ordenament jurídic de les Corts de Cadis.   

Escut picat en els avalots de 1801



1 A.R.V. Processos de la Reial Audiència II, lletra S, núm. 386

 

2 A.R.V., Processos de la Reial Audiència III, núm. 1.481

 

3 A.R.V., Processos de la Reial Audiència II, lletra S, núm. 1.222.

 

4 A.R.V., Processos de la Reial Audiència I, lletra S, núm. 3.828.

 

5 A.R.V., Escrivanies de Cambra, any 1729, exp. 221, fol. 8‑9.

 

6 Ibidem, fol. 104v‑127.

 

7 Ibidem, fol. 242 i ss.

 

8 Entre altres coses, la defensa de l'alcalde major manifesta "por que su Magestad en las Cortes del año 1604 declaró que el Duque del Infantado, en cuyo nombre exerce mi parte la jurisdicción, le competía la total jurisdicción, civil y criminal, mero y mixto imperio, en la baronía de Alberique, y concedió el que se exerciese por dicho Duque y sus Ministros, y esta concesión la otorgó su Magestad con el motivo de que dicho Duque tenía antiquíssimos Privilegios Reales, immemorial possessión y horca levantada en lugar público, y cada uno de estos medios, majormente estando aprovados por el principe, en cuya mano está el dar la jurisdicción, y en un acto que por sí tenía fuerza de ley, basta para probarla, como también en que en dicho acto de Cortes se  intitule baronía de Alberique, porque los barones de este Reyno tenían una jurisdicción total, sin reservarse al principe otra cosa  más que el recurso como superior. Y porque de lo antedicho resulta que la dicha jurisdicción toca al Duque en dominio, y por el mismo caso, privativo en la referida baronía y su territorio, y que quien pretendiese lo contrario deve mostrar el título de su jurisdicción, lo que no han hecho, ni puede, el Ayuntamiento de Alberique...". Ibidem, fol. 334 i ss.

 

9 Ibidem, fol. 368.

 

10 Ibidem, fol. 371.

 

11 Ibidem, fol. 383‑381.

 

12 Ibidem, fol. 687.

 

13 Ibidem, fol. 800‑801.

 

14 Ibidem, fol. 968v.

 

15 A.R.V., Escrivanies de Cambra, any 1775, exp. 148, fol. 2.

 

16  Els assistents a la Junta General van ser: "En la Parroquial Yglesia de la presente varonía de Alberique, a los treinta días del mes de julio, año de mil setecientos y setenta y cinco: Josep Escribà y Lloret, alcalde pedáneo, Gaspar Riera, regidor segundo, Francisco Sanz, regidor tercero, Antonio Miquel Hidalgo y Albentosa, diputado, Francisco Garzía de Gregorio, también diputado, don Simeón Lloret y Romeu, síndico procurador general, y el doctor don Joaquín Peris, síndico personero del Ayuntamiento de esta misma varonía, Joseph Gómez, alcalde pedáneo, Mariano Mira, regidor primero, Joaquín Teruel, regidor segundo, y Josep Todolí, síndico procurador general, de que se compone el Ayuntamiento de la varonía de Alcocer, Juan Requena, alcalde pedáneo, Pedro Camanes, regidor segundo, Vizente Vayó, síndico procurador general, que componen el Ayuntamiento de la varonía de Gabarda, el Dr. don Domingo Escribá, presvítero beneficiado de esta parroquial, Bernardo Torres el mayor, labrador, Lorenzo Peiró, Bernardo Balaguer el mayor, Manuel Mira, Joseph Garcerà, Christóval Grima, por sí y como otro de los administradores de la herencia de Vicente Grima, su padre, Vicente Pérez, Domingo Cervelló, Joseph Matarredona, Ramón Torres, Joseph Antonio Alfaxari, Juan Flor, Joseph Gil y Camaró, Mariano Alcaraz de Gabarda, Juan Valls de la misma, Juan Pau Frigols de Antella, Jayme Sanchis, también de Antella, Joseph Yngles, de la misma, Joaquín Grua de Antella, Antonio Torres de la misma, Miguel Faura de la misma y Vizente Pardo de la misma varonía de Antella, Antonio Grau, Senén Masia, Lorenzo Badía, maestro sangrador, Manuel García mayor, Antonio Peña, Barthome Caraset, Joseph Camaró mayor, Josep Camaró menor, Tadeo Cervelló, Joseph Albelda Herrero, Vicente Chelvi mayor, albañil, Lorenzo Escribá, Blas Camaró, Vicente Agular, Pasqual Baldelló, Joaquín Sanchis, Manuel Gavarrell, Francisco Guillem, Blas Baixauli, Vicente García, Francisco Aliaga, molinero, Agustín Pérez, Manuel Almarda, Vicente Bou, herrero, Juan Belloch, Joseph Cerdà, Francisco Martínez, Miguel Gil, Francisco Gozalvo, Joseph Cervelló y García, Mariano Peris, Mariano Expert, Mariano Juan, Joseph Balaguer, Andrés Benancio Bru, carpintero, Fidele Ciurana, Antonio Chelvi, agrimensor, Salvador Maseres, Manuel Cucorella, Joseph Marco, Vicente Masia de Joseph, Gaspar Pons, maestro cirujano, Bernardo Camaró, Francisco Colomares, Vizente García, Joseph Monfort, Joseph Bru, Mariano Salom, carpintero, Joseph Matarredona el menor, Francisco Marqués, sacristán, Jayme Escribà, Joseph Tortosa, Fernando Rusafa, Antonio España, Josep Cervera, carpintero, Antonio Tejada, Domingo Barrera, Bernardino Canto, Antonio Sanchis la Fuente, Joaquín García, Joseph Llosa, Vicente Castelló, Joseph Garcia mayor, Miguel Temple, Jayme Durá, Joseph Lloret Martínez, Pedro Martínez, Joseph Muñoz de Francisco, Francisco Serra, Francisco Masia, Joseph Chovi, Luis Vidal, Andrés Sala, Jayme Ferrando, Joseph Montesa, Francisco Vidal, Domingo Gerola, Thomás Chulvi, sastre, Jayme Hervás, Joseph Font, Francisco Moreno, Francisco Esteve, Manuel Penalva, Joseph Llaser, Joseph Huguet, Joseph Escrivá, Antonio Beltrán, Joseph Borrell, Joaquín Navarro, Vicente Pasator, Lorenzo Beltrán, Joseph Garcia y Sanchis, Pasqual Maset y Rogo, plumista, Antonio Duato, Joseph Costa, Francisco Actigan, maestro zirujano, Lorenzo Ortis, Joseph Lloret, Juan García, Francisco Pasamá, comerciante, Alonso García, Lorenzo Matarredona, Vicente Chelvi menor, albañil, Joseph Soler, don Joseph Ortizà, Vizente Beltrán de Thomás, Bautista Corredor, tratante, el doctor don Dionisio Lloret, abogado de los Reales Consejos, don Francisco de Sorro, Vicente Escatí, Bernardo Balaguer, el menor de este nombre, y Bernardo Torres, también el menor de este nombre, todos interesados y respectivamente labradores, artesanos y ofiziales, vezinos y terratenientes de esta dicha varonía de Alberique, y los de Alcocer, Gavarda y despoblado de Alasquer, sus agregados, y de la varonía de Antella, y vocales en la Junta General de Parroquia que acaba de celebrarse...", Ibidem, fol. 12 i ss.

 

17 Ibidem, fol. 36‑68v.

 

18 "... por tanto, usando del derecho que en este caso me compete, otorgo que las revoco como mexor conbenga y consiguientemente quales quiera otras, que en quales términos estén concedidas, y es mi voluntad que desde la fecha de esta escritura queden sin ningún valor ni efecto, reservando como reservo en mi la acción de continuarlas o conzederlas de nuebo, en general o particular, según lo estime justo y conbeniente...", ibidem, fol. 130.

 

19 A.R.V., Escrivanies de Cambra, any 1776, exp. 172, fol. 4.

 

20 Ibidem, fol. 419v‑420.

 

21 Manuel ARDIT, Revolución liberal..., p. 49‑51.

 

22 A.R.V., Escrivanies de Cambra, any 1804, exp. 216, fol. 1, llig. 5, lletra d'Antoni Lloret del 8 de juliol de 1804.

 

23 Manuel Ardit ha estudiat aquests avalots en Revolución liberal..., op. cit., p. 107‑119.

 

24 A.R.V., Escrivanies de Cambra, any 1815, exp. 204.