5. REAJUSTAMENTS EN L'ESTRUCTURA FEUDAL I EVOLUCIÓ DE LA RENDA

            La crisi que va patir el País Valencià a conseqüència de l'expulsió dels moriscos fou greu en molts aspectes. Minvà la població en un alt percentatge. Les viles de cristians vells van veure com emigraven contingents humans cap a zones despoblades pels moriscos i es sotmetien a les condicions establertes en les cartes de població. Els senyors de vassalls i el patrimoni reial van veure disminuir força les seues rendes1.

            L'agricultura valenciana experimentà per tant un endarreriment productiu2, en part com a conseqüència de les noves condicions feudals imposades per les cartes pobles que extraïen elevats percentatges de la renda de la terra al camperol3, i en part també a conseqüència d'un descens demogràfic que repercuteix en el retrocés productiu. Concretament a les baronies d'Alberic hem constatat una gran disminució de la producció agrària. Entre 1603‑06 i 1616‑18 la renda del delme decreix una taxa mitjana anual acumulativa d'un 8'08 %, la més important de tota l'època moderna4.

            El camperol d'Alberic va suportar un progressiu endeutament: les seues despeses superaven força els seus ingressos. L'elevada quantitat d'extracció de la seua renda ‑delme, partició de fruits, censos, impostos reials, impostos municipals‑ l'enfonsava en una crisi continuada que l'impedia prosperar5.

            Els diferents problemes que van afectar el camperol es tradueixen en uns reajustaments o canvis de l'estructura feudal, a fi de modernitzar aquest modus de producció. En aquest capítol volem assenyalar els principals canvis que ens ha propiciat la documentació.

            A.‑ La partició de fruits i censos dominicals.

            El senyor, amb l'expulsió, va aconseguir fer‑se l'amo total de les terres abandonades pels moriscos, fins i tot, com hem vist, les de reialenc6.

            No obstant això, a curt termini, no va incrementar el rendiment de les seues baronies. S'adonà que l'excessiva duresa dels capítols de població repercutien negativament en la situació econòmica dels vassalls i, en conseqüència, en els rendiments econòmics senyorials. Atés açò, el duc en Rodrigo, el 27 de gener de 1638, trobant‑se a les baronies, va fer la següent concessió:

            "... respecto de haber ido á visitar aquellas Baronías, y proveer remedio en las necesidades y ruinas que padecían, había tenido por bien perdonarles ... a todos los que vivían por entonces en ella, la quarta parte de lo que debiesen de atraso de la sisena ... Y asimismo hacía merced y gracia de otra quarta parte de sus atrasos a los que sembraren y cultivaren todas sus heredades, llevando certificación de ello al Gobernador y Bayle"7.

            Com podem observar‑hi el Duc de l'Infantado atorga dues classes de perdó de deutes:

            1a., la quarta part de l'endarreriment de la sisena, és a dir, que el 1638 els repobladors encara no havien fet efectiva la part que els corresponia de la compra de la casa ‑recordem que aquesta compra era una sisena part del valor de la propietat i que havien de pagar‑la en un termini de vuit anys‑.

            2a., dels deutes endarrerits que tenien els veïns en perdonava la quarta part, sempre que justificaren, mitjançant certificació del batlle, que sembraven i conreaven totes les seues terres.

            Així doncs, era un incentiu perquè els pobladors cultivaren totes les propietats concedides en els establiments. D'aquest fet poden constatar‑se dos fenòmens, un, que el camperol, en general, compta amb pocs recursos econòmics, cosa que motiva el seu fort endeutament i, dos, que com a consequència d'açò, per no disposar de capital per poder rompre noves terres, en deixa part abandonades.

            El motiu pel qual el llaurador no disposa de capital està relacionat amb les prestacions o l'exacció de la renda camperola per part del senyor feudal i del Capítol Eclesiàstic, els quals el deixen sense recursos per poder sembrar les terres els anys vinents. El fet en si queda reflectit en l'ambaixada que envien les baronies al Duc en Rodrigo a Madrid el 20 de maig de 1643. L'ambaixador mossèn Onofre Banyon "... le había propuesto que, por estar subidas las prestaciones de frutos que dichas villas le pagaban, se había minorado su vecindad..."8. Arran d'aquesta embaixada es produeix la rebaixa fiscal senyorial més important. Tal vegada, convençut el senyor que no hi ha cap altra forma d'incrementar les seves rendes sinó és augmentant el nombre de veïns decideix rebaixar la taxa de partició de fruits a fi d'atraure nous pobladors. En conseqüècia, concedeix a mossèn Banyon la reducció a un vuitè de la taxa que en la Carta de Població era d'un cinquè i, a més, que els vint reials que els veïns pagaven per càrrega de la fulla de morera quedara en una quinzena part de la producció9. La durada d'aquestes millores resultava imprecisa ja que depenia del criteri del senyor.

            La postura presa pel Duc el 1643 és prou diferent d'aquella de 1638. Mentre que l'any 1638 perdona una part dels deutes, sense variar el sistema econòmic, el 1643 suposa un canvi important en les relacions de producció: hi ha una disminució de l'extracció de l'excedent camperol, la qual cosa permetrà al vassall acumular majors beneficis i es desenvoluparà una societat més polaritzada, com veurem més endavant. La rebaixa a un vuitè la partició de fruits col.loca les baronies d'Alberic, si les comparem amb la resta de poblacions sotmeses a les condicions de les cartes pobles atorgades després de l'expulsió, en una situacio bastant avantatjosa10.

            Aquest fet canvia la visió d'excessiva duresa del règim feudal als pobles d'Alberic, Alcosser, Alàsquer i Gavarda. Com veurem posteriorment, en analitzar els aspectes socials i econòmics, es confirmarà que aquest no era pas un senyoriu dur per als vassalls. El baix índex de partició de fruits permet al llaurador obtenir uns beneficis que incrementen el seu capital.

            Una altra qüestió és saber si aquesta febla partició de fruits perdurarà durant els anys successius. Dos capbreus del segle XVIII confirmen que el senyor no va optar per tornar a augmentar‑la, tal i com restava establerta en la Carta de Població. Tot seguit, atés el capbreu de 1715‑1716, veiem com queda registrada aquesta partició i els censos, és a dir, els drets dominicals:

"... y los vezinos y forasteros que las disfrutan dentro los límites y mojoneras de estas varonías pagan a saver: de ocho una de todos los frutos que se cogen de aceitunas, arroz, trigo, cevada, altramuzes, adaza, nuezes, panizo, algarrobas, abas, garvanzos, guisantes y demás géneros y semillas, después de haberse sacado el diezmo y primicias, de que también toca y cobra su escelencia el tercio. Y del fruto del vino, que sale de las viñas, de ocho cántaros uno, pero que los arrendadores cobran a dinero, reducido a diez y ocho dineros por cada cántaro de los que, como va dicho, tocan a su excelencia. De los alfalfes que se siembram cinco sueldos por cada fanega, y  seis sueldos por cada carga de oja de las moreras y cosecha de San Juan, según el alfarraz y valuación que se hace por dos personas, una por parte de su excelencia y otra por parte de la villa. Que el censo emphitéutico de las tierras es de tres dineros por fanegada de regadío, y medio dinero por la de secano. De las eras de trillar trigo y arroz dos sueldos por cada una. Y en cuanto a las casas es variable y conforme su havitación y solar. Y la quinta parte de los ygos ... Por lo que mira a los censos emphitéuticos de las casas solares y barracas con variedad respectiva más de setenta sueldos, otras de cinquenta, otras de quarenta y cinco, de quarenta, de treinta ... dos sueldos, y sin precio más que un jarro de agua ..."11

            En el capbreu realitzat durant 1751‑53 les particions pagades són similars12. Així doncs, resta constatat que els vassalls de les baronies van aconseguir uns avantatges en la partició de fruits durant la primera meitat del segle XVII, els quals es mantindran en el segle XVIII fins a la disolució del règim feudal en el XIX.

            Reiterem que, si comparem aquestes prestacions feudals amb les vigents en altres senyorius en el segle XVIII, pagar una vuitena dels cereals qualifica les prestacions de poc oneroses. Així, en un senyoriu fundat a les darreries de l'Antic Règim, el 1779, anomenat Vallonga de Burgunyo, es demana entre un terç i un quart13, a Aielo de Malferit també se'n paga un terç i un quart14, al Marquesat de Llombai se n'exigia dels arbres fruiters entre un cinquè i un sisè, a la Vall de Cofrents un sisè, i als estats de Gandia i Oliva un vuitè, igual que a Alberic i, exepcionalment, en aquestes se'n demanava un cinquè i un quart15.

            B.‑ El delme.

            Hom sap que el Capítol Eclesiàstic obtenia una desena part de tots els fruits que produïen els camperols al País Valencià. El Rei i, per concessió reial, en molts territoris senyorials l'amo directe cobrava un terç d'aquest delme eclesiàstic.

            Encara que el delme no és una exacció de la renda camperola destinada al senyor feudal, ens ha interessat el seu estudi perquè és una exacció de l'excedent camperol destinada a una institució, la qual econòmicament està integrada en el sistema feudal.

            Oposició dels camperols de les baronies al poder econòmic de l'Església l'hem trobada en diverses ocasions, però ací ens interessa saber que a principi del segle XVIII, el 1718, les baronies entaulen un plet amb el Capítol Eclesiàstic, el tribunal del qual donarà una sentència favorable al Capítol. Malgrat açò, després del plet, i per evitar‑ne altres similars a causa de les enormes despeses que suposaven, els veïns i el Capítol van arribar a una concòrdia, en la qual s'establiren les següents prestacions com a delme16:

            1r., per la fulla de la morera, a fi d'elaborar seda, en cas de ser de terres pròpies, sense comptar el terç delme i la primícia, els camperols havien de pagar setze diners per unça d'aquella que avivaren, i dinou diners per lliura monetària de la que venguessen. Si les terres són arrendades, si sols estan plantades de moreres, han de pagar dinou diners per lliura del preu de l'arrendament, i si són terres arrendades en les quals es cullen diferents fruits, se'n pagaran dinou diners per càrrega alfarrasada.

            2n., del blat hauran de pagar un vuitè comprendiendo dichas partes bisbales con el tercio y primicia.

            3r., de l'arròs pagaran en la forma que hasta aora se diezma.

            4t., del vi n'hauran d'abonar per cada deu cànters una divuitena.

            5è., del raim venut pagaran per cada lliura monetària tretze diners, sense incloure‑hi la primícia i el terç delme.

            6è., dels llegums secs pagaran, com en el blat, un vuitè, i de las demas verduras como es frutas, hortalizas i otras hierbas que tienen consumo, haian i devan pagar de lo que se vendiere, diecinueve dineros por libra de moneda que se sacare; i que en las tierras arrendadas haian de pagar los diecinueve dineros por libra del precio del arrendamiento.

            Atés açò, el Capítol ha d'efectuar uns reajustaments per modernitzar el sistema fiscalitzador feudal, amb la qual cosa no obtindrà allò que indica el nom de l'impost, un delme de la collita. Per exemple, del blat exigeix una vuitena part, així com dels llegums, taxa que és superior a un delme, cosa que no és d'estranyar, doncs, són els productes agraris més rendibles. Tanmateix, de les prestacions que es fan en diners mai no s'assoleix la taxa del delme, ja que setze diners per lliura en són un quinzè i, dinou diners per lliura quasi en són una tretzena part.

            C.‑ Regalies i monopolis.

            En aquest apartat ens interessa analitzar la situació i forma de les regalies i monopolis que posseeix el senyor en el segle XVIII.

            Segons un testimoni de Llorenç Cervelló, quan s'efectuà el capbreu de 1751‑53, el monopoli de la fleca del pa consistia a pagar un dret de vint sous sobre el preu que normalment tenia el blat en cada cafís dels que es pastaven per a vendre ‑en eixe dret ja estava inclòs el treball personal del flequer‑, i el monopoli de la taverna proporcionava al senyor un sou per cada cànter de vi que s'hi venguera17.

            També la fonda era un monopoli del senyor, de manera que a les baronies no podia haver‑ne més que les que volguera establir el Duc. Junt amb la fonda estava el dret de vendre al detall la palla, l'ordi i les garrofes, així que en arrendar la fonda l'arrendatari sabia que era l'únic que podia vendre aquestes mercaderies, encara que hi havia casos en què alguns veïns infringien el monopoli i les venien pel seu compte18.

            El 1751 la Duquessa de l'Infantado hagué de solucionar un dels prejudicis que causava el monopoli del molí d'arròs. Els veïns no podien blanquetjar tot el seu arròs en el temps tan breu de què disposaven entre la collita i el pagament dels impostos i censos, motiu pel qual sol.licitaven a la Duquessa poder treure l'arròs fora de les baronies per moldre'l, tot i pagant als arrendadors una quantitat proporcionada al dret de la molta19. La Duquessa va accedir a l'extracció de l'arròs amb closca, a canvi del pagament de disset diners per cafís i amb la llicència dels arrendadors. Tot açò són reajustaments del sistema de relacions de producció feudal que, lluny d'afavorir el camperol, modernitzen el modus de producció feudal, com a conseqüència d'una major productivitat característica del desenvolupament agrari del segle XVIII.

            L'Ajuntament d'Alberic, al llarg del segle XVII, va aconseguir penetrar i participar, en allò possible, en els beneficis dels monopolis senyorials per poder així sufragar les seues despeses.

            En el segle XVIII, concretament el 1744, aquest benefici sobre els monopolis senyorials, deixant de banda altres ingressos municipals que no són assumpte d'aquest treball, s'extreia en les següents cises:

            1‑ La venda de productes de mercaduria era monopoli del Duc, única persona que podia vendre'ls al detall, però l'Ajuntament, prèvia llicència dels oficials senyorials, va aconseguir imposar una cisa sobre les mercaderies, la qual arrendava cada any al millor postor. En iniciar‑se l'any feia pregò de tots els arrendaments per tal que els possibles postors acudiren a licitar per tal d'adquir‑los.

            El 3 de gener de 1744 és arrendada la cisa de la mercaderia, per 210 lliures, a Vicent Beltran de Tomás, de la forma següent20:

            ‑ Ha de cobrar tres diners per lliura del valor de tot allò venut a la baronia: espart treballat, salaons, espardenyes treballades, espècies, sucre, vidriat, seda, alducar i, a més, cobrar una lliura per les primeres compres de ramat.

            ‑ Ha de donar al corredor de la seda o alducar la quarta part del benefici obtingut.

            ‑Per tal de cobrar l'impost corresponent, l'arrendador donarà llicència a qui vulga matar porcs per a vendre'ls.

            ‑ Els tres dies de la fira de San Joan són francs tots els productes.

            ‑ L'arrendador ha de pagar als regidors dues lliures pel lloguer del pes.

            2‑ El 4 de gener de 1744 l'Ajuntament arrenda la cisa sobre el monopoli senyorial del vi a Llorenç Mas, per 580 lliures, sota les condicions següents21:

            ‑ L'arrendador ha de cobrar la divuitena part de cada cànter de vi venut. Tot i així, són francs de pagar la cisa el governador, l'arrendador dels drets dominicals, el convent de caputxins i el sagristà si comprava el vi per a la celebració de la misa.

            ‑ Tothom que introdueix vi a la baronia ha de descarregar‑lo en la casa de l'arrendador de la cisa.

            ‑ L'arrendador sols pot atorgar llicències d'entrada de vi fins l'equivalents a la quantitat que preveu pot consumir‑se durant tot un any.

            ‑ Durant la festa de Sant Llorenç poden introduir‑se a la baronia una o dues càrregues de vi franques de cisa.

            3‑ El canvi més important esdevingut en les monopolis senyorials va ser la cessió d'un a l'Ajuntament. De fet la carnisseria o abast de la carn, que en la Carta de Població figura com un dret senyorial, el preu del qual havia de ser fixat pel procurador general i els oficials municipals, el 1744 ja es un monopoli de l'Ajuntament, encara que desconeixem la data en què el Duc accedí a donar la regalia.

            Els capítols de l'arrendament de la carnisseria pel municipi són nombrosos, per la qual cosa sols esmentarem aquells que fan referència al contracte i a la seua estructura. Junt amb la carnisseria són arrendades també les zones de pastura o Yerbas de el Bovalar d'Alberic i d'Alàsquer a Manuel Alonso, de Mur del Comtat, el 21 de març de 1744, per la quantitat de 480 lliures22:

            ‑ L'abastador ha de pagar les escriptures de les rematades.

            ‑ Ha de vendre moltó i cabró tots els dies, tret d'aquells de dejú que sols vendrà moltó, si està en bones condicions.

       ‑ L'abastador de carn compta amb dues taules en les quals ven separadament cabró i moltó.

            ‑ Els oficials municipals poden reconéixer la carn en qualsevol moment i vigilar la seua qualitat.

            ‑ L'abastador pot posar el credencier i els talladors que vulga, amb el vist‑i‑plau dels oficials municipals.

            ‑ L'arrendador ha de femar la terra dels veïns amb les dues cabanyes ‑de 600 caps de bestiar cadascuna‑ pel preu de 2 sous per cada 100 caps.

            ‑ Tota la carn s'ha de vendre en a la carnisseria i mai no en altres pobles.

            Encara que l'Ajuntament posseeix el monopoli de la carnisseria el senyor en té tota la resta, per la qual cosa l'estructura feudal continua vigent a les baronies. No hi ha cap llibertat de mercat, tant pel que fa als monopolis senyorials com als controls municipals que igualment sostenen una activitat comercial local limitada, tots dos són casos característics d'un sistema purament feudal. L'interès senyorial i municipal rau en els beneficis que obtenen per posseir, amb exclusivitat, el comerç de les respectives mercaderies.

            D.‑ Administració i govern local.

            El canvi que trobem en la forma d'administrar els béns del senyor, en relació amb la Carta de Població, és l'aparició de la figura de l'arrendatari dels drets dominicals que en aquella no s'esmentava. En principi, el batlle és l'obligat a recaptar les diferents rendes del senyor amb l'ajuda del seu escrivà, però en el segle XVIII es constata ja la figura de l'arrendatari, encara que degué aparéixer molt abans, el qual s'encarrega de recaptar i percebre les prestacions camperoles.

            L'arrendatari pot ser bé una persona o bé un grup, el qual pot subarrendar alhora diferents drets dominicals. El 1760 la Duquessa de l'Infantado arrenda els drets a un grup d'hisendats d'Alberic ‑Bernat Balaguer, Josep Cervelló Romeu, Llorenç Marqués i Bernat Torres, menor‑ per un període de sis anys23.

            Aquests arrendadors realitzen alhora uns subarrendaments: 443 fanecades i 2 quartons de terra campa i moreral per 838 lliures a l'any; les regalies de tenda i forn de Gavarda; la tenda, forn i barca d'Alcosser; el molí d'arròs i de farina d'Alàsquer i algunes altres per 4.952 lliures durant l'any 1761.

            Arran de la pèrdua en la Guerra de Successió, el 1707, es deroguen els Furs de València i s'estableixen al Regne les lleis i els costums de Castella24, causa per la qual canvia la denominació dels càrrecs polítics que administren i governen la baronia.

            Apareix la figura de l'alcalde major, el qual posseeix, durant quasi tot el segle XVIII, exclusivament la jurisdicció ordinària ‑únicament durant els primers anys comparteix aquesta l'alcalde ordinari, qui perdrà la seua jurisdicció ordinària definitivament el 1729, després d'un plet, i passarà a ser alcalde pedani‑. L'alcalde major és elegit directament pel senyor i, normalment, és una persona aliena a les baronies, cosa que no passa amb els alcaldes ordinaris, els quals són persones de la població25, d'ahí que el senyor evite l'existència dels alcaldes ordinaris. L'alcalde major és conegut també amb el nom de governador26. És la màxima figura política local que obstenta el poder judicial.

            Tant l'alcalde pedani com els regidors són elegits com a l'època foral, mitjançant la presentació d'una terna de noms al Duc, qui en nomena un. La figura del mostassaf desapareix i les seues funcions són assumides per un regidor cada més, els quals són coneguts com regidors de mesada27. És l'encarregat de vigilar el bon estat dels articles del mercat i de les tendes. A més a més, trobem un alcalde de l'horta que ronda el terme, sanciona els robaments i la pastura indeguda d'animals en camps aliens. Aquests oficials municipals, com passava en l'època foral, poden imposar multes.

            Els diners recaptats amb motiu de les multes imposades per l'alcalde major, l'alcalde pedani, els regidors ‑inclòs el de mesada‑, i l'alcalde d'horta s'anomenen penes de cambra. El frau es trobava present en aquesta activitat i, de vegades, els alcaldes o regidors no dipositaven en el lloc escaient els diners que substreïen al delinqüent i, altres vegades, aquestes quantitats no eren destinades als fins pertanyents.

            De totes aquestes penes de cambra el senyor en rebia una part, per la qual cosa l'interessava el correcte funcionament de l'exercici de la justícia, sobretot en la recaptació de multes. Amb aquesta finalitat, el 1736, envia un advocat dels Reials Consells, com a jutge comissari, per tal de revisar els comptes i l'exercici públic dels oficials municipals. Dins del repàs d'aquests estan les penes de cambra28. Encara que els oficials municipals tenien l'obligació d'entregar a l'escrivà de l'ajuntament les multes només ser recaptades, no sempre ho acomplien, i s'embossaven ells mateixos els diners de les penes.

            En aquest sentit l'alcalde major insisteix, el 1760, que cada vegada que hom substraga alguna multa ha d'entregar‑la al dipositari de penes de cambra perquè en anys anteriors no constava haver posat en mans d'aquest dipositari ni les quantitats recaptades pels regidors en dos anys, ni les recaptades per l'alcalde de l'horta durant 175929. Entre els defraudadors es trobaven el regidor Bernardo Balaguer, per la pena imposada el 1758 al taverner per vendre vi de mala qualitat; el regidor Francisco Blasco, per la pena imposada el 1759; el regidor Joaquim Escrivà, per les penes imposades el 1759, una a l'abastador de la cansalada i dues al flequer per vendre gèneres roïns; l'alcalde d'horta Antoni Serra i el regidor Llorenç Escrivà30

             Evidentment, l'alcalde major hi actua en defensa dels interessos del senyor i en contra de l'oligarquia política local, a la qual l'alcalde no pertany quant afinitats, i que està formada per veïns d'Alberic que obstenten els càrrecs d'alcalde pedani, de regidors i d'alcalde de l'horta.

            5.1. Evolució de la renda feudal

            Una altra qüestió és quantificar la rendibilitat de les baronies a l'època moderna. De la gran quantitat de diners que percebia el Duc dels vassalls d'Alberic i Gavarda ja va fer esment el diputat Antoni Lloret a les Corts de Cadis el 1811 ‑"... el dueño logra por vía de arrendamiento por derechos dominicales anualmente 32.000 pesos"31‑.

            Tanmateix, la casa de l'Infantado, malgrat ser una de les més importants econòmicament i política, va tenir problemes econòmics durant el segle XVII especialment.

            El 1580, abans de l'expulsió dels morics, les baronies i la vila d'Aiora proporcionaven al Duc la quantitat de 14.000 lliures pels arrendaments dels drets dominicals32.

            Poc abans de l'expulsió, les baronies rendien 20.000 lliures33. Havia pujat notablemet el nivell de les rendes. Atés açò, ens preguntem perquè el Duc de l'Infandado va estar a favor de l'expulsió, ja que era un dels senyors amb menys quantitat de censals pendents sobre les seues possessions. Segons Casey, el Duc estava preocupat per la destinació del Duc de Mandas, en situació de fallida, del qual era hereu ja que no tenia fills34. Qualsevulla que siga la raó la conseqüència va ser perjudicial per a les possessions de l'Infantado, doncs observem una disminució en les rendes de 1619, les quals suposaven 10.830 lliures35.

            Segons un informe de Macanaz, poc fiable, de principi del segle XVIII, el Duc obtenia per les rendes 31.000 lliures36, la xifra sembla exagerada, doncs, segurament, va ser augmentada amb motius polítics.

            El 1737 els drets dominicals són arrendats a Pedro Juan Ortizà per 10.800 lliures, ara bé, cal aclarir aquesta xifra ja que no tota és de rendes dominicals. D'aquetes lliures, 10.300 provenen dels drets senyorials i la resta, 500, corresponen al lloguer de tres cases amb certs camps que pertanyeren a unes altres persones i que va adquirir el Duc, a més dues cases noves que va fer construir a Gavarda. A més a més, el contracte d'arrendament obliga els arrendadors a enviar al Duc 50 arroves d'arròs blanc per nadal, tot pagant les costes del transport a Madrid, ciutat on residia el Duc37.

            El 1760 els drets dominicals van ser arrendats per 14.500 lliures i 50 arroves d'arrós blanc ‑encara que no s'hi inclouen tots els drets, sí són els més importants‑38. La xifra indica un lleuger increment des de l'expulsió dels moriscs, encara que no arriba pas als ingressos recaptats en èpoques anteriors.

            Una xifra superior s'assoleix a les darreries del segle XVIII. El 1783 es realitza un contracte d'arrendament dels drets dominicals de les baronies per a nou anys, la quantitat indicada per a cada any és de 22.045 lliures, 8 sous i 6 diners39.

            La casa de l'Infantado posseia altres propietats, a més d'aquestes, tot arreu de la Península Ibèrica. En època del XII Duc de l'Infantado (1768‑1790), concretament el 1770, dels béns lliures ‑és a dir, els no adscrits al vincle o mayorazgo‑ l'Administració d'Alberic rendia 1.355.148 reials, el 20'4 per cent del total40.