ESTRUCTURA FEUDAL

 

Principal
INTRODUCCIÓ
SISTEMA FEUDAL
SEYORIU D'ALBERIC
ESTRUCTURA FEUDAL
REAJUSTAMENTS
DEMOGRAFIA
ESTRUCTURES CAPITALISTES
LLUITA ANTIFEUDAL
CONCLUSIÓ

4. ESTRUCTURA DEL RÈGIM FEUDAL

  

 

            Per entendre i endinsar‑nos en les relacions feudals que regularen la situació econòmica, social i jurisdiccional d'Alberic i de la resta de les baronies hem d'analitzar el document que les estableix, la carta de població. El document ens permet conéixer l'estructura administrativa, no pas la realitat sòcio‑econòmica. Aquest punt ens pareix interessant perquè possibilita deslligar dues realitats enfrontades, la realitat administrativa i feudal, i la realitat sòcio‑econòmica, que tendeix al capitalisme.

            Encara que en la carta de població s'estipula que les condicions i capítols han estat pactats entre les dues parts, el senyor i els pobladors, de fet són unes ordinacions imposades i elegides pel senyor.  

Ermita de Santa Bàrbara, Alberic

            La carta fou establerta el 14 de març de 16121, data a partir de la qual les relacions feudals constituïdes durarien fins la disolució del Règim Feudal, i concretament a Alberic fins la seua incorporació a la Corona el 1836.

            Amb la carta el senyor aconsegueix d'unificar els seus drets, implantar uns nous capítols a les baronies, ja que les relacions i tributs senyorials d'abans eren diferents, i també igualar les diverses relacions vassallàtiques de les baronies en una sola.

 

4.1. La propietat.

 

            Cal diferenciar els dos tipus de propietat que figuren a la carta de població: la propietat absoluta i la propietat feudal o emfitèutica.

            L'absoluta fa referència als béns que són exclusivament d'un mateix amo, el qual exerceis sobre els vasalls tots el drets que la jurisdicció li permet, és el tipus de propietat que coneixem avui.

            La propietat emfitèutica és una propietat compartida, en la qual el senyor té el domini directe o eminent, per la qual cosa pot imposar una sèrie d'usdefruits o rendes, mentre el vassall té el domini útil, pel qual pot explotar aquesta propietat i deixar‑la en herència, però no pot alienar‑la sinó és que infringeix els capítols de població.

            El senyor es reserva, com a propietat absoluta, diferents regalies i monopolis, algunes cases i les millors terres de la comunitat, i alhora concedeix el domini útil de les cases i les terres als seus vassalls, de les quals posseeix el domini directe.

            Els vassalls, com a estament social inferior, després d'habitar i de signar els capítols, han de prestar els "acostumbrados homenajes, y juramento de fidelidad, y vasallaje" al senyor i reconéixer i afirmar que aquest és el seu amo natural.

            Els nous pobladors i els seus successors que aniran a residir a les baronies han de dirigir‑se al procurador general o al batlle, que els donarà llicència, mitjançant un acte públic, redactada per l'escrivà de la seua cort o casa senyorial.

            Per a realitzar el primer repartiment entre els nous pobladors es fa una divisió de la propietat en quatre classes, divisio en la qual mai no es pren com a barem la seua qualitat, sinó la quantitat i la dimensió. La valoració i divisió la realitza el procurador general i posteriorment són assignats els veïns que han d'establir‑se en aquestes propietats. Aquesta diferenciació estructural de la societat és molt important ja que possibilita, d'entrada, la disolució del règim feudal, a l'establir una diversitat de classes. Uns són propietaris emfitèutics enriquits ja en la mateixa carta i és aquesta clase privilegiada la que posteriorment lluitarà, al llarg de l'Antic Règim, contra les rendes i drets del senyor. Es summament important constatar aquest fet, ja que en base a ell entenem les posteriors lluites, plets ‑amb les seues despeses‑ i enfrontaments del segle XVIII i principi del XIX.

            Les cases i terres, de les quals el senyor cedeix el dret útil als vassalls, estan sotmeses i obligades a pagament pel que fa a la propietat:

            1. Un cens anual pel seu gaudiment.

            2. Fadiga: predilecció de l'amo directe ‑el senyor‑ de la compra de la propietat quan vulga vendre‑la l'amo útil ‑el vassall‑.

            3. Lluïsme: l'amo útil ha de pagar un percentatge del valor de la propietat cada vegada que vulga transmetre‑la ‑per donació, venda, herència, etc.‑.

            Per poder adquirir les cases i terres el senyor obliga als vassalls al pagament d'una sisena part del seu valor, el qual es estimat per dues persones elegides pel senyor i els nous pobladors. La forma de pagament és la següent: la sisena part cal abonar‑la en el termini de vuit anys, mitjançant pagaments iguals, dels quals els dos primers són francs de tot tipus d'interès, en els sis anys següents el pagament tindrà un interès d'un sou per lliura del deute que hi resta.

            Els vassalls, en obtenir les cases i les terres, estan obligats a residir en elles o seran motiu de "comiso" o confiscació, amb la qual cosa passaria el domini útil al domini directe, és a dir, a ser propietat del senyor que podria tornar‑les a establir:

 

"Que todos los dichos nuevos pobladores de dichs varonias y los succesores de aquellos in perpetum que tendrán casas o tierras establecidas en dichas universidades i sus términos tengan obligación de hacistir con su casa, familia y cabeza mayor con personal recidencia en la universidad y Baronia donde estuviere la casa establecida, y si por un caso alguno hará ausencia con su casa y familia mudandose en otra parte sin obtener licencia de sus excelencias o de sus procuradores y bayles y estará ausente por tiempo de seis meses sea caso de comiso de la dicha casa y tierras que tendrá establecidas... que ipso jure haviendo pasado dicho tiempo se siga el caso de comiso y consolidación de la señoría útil con la directa de dichas casas y tierras, y pueden sus excelencias y sus procuradores y bayles teniendo poder establecerlos y darlos a la persona que bien visto los ficere..." ‑Capítol 3r.‑.

 

            Junt amb açò, els vassalls tenen prohibit, durants els tres primers anys de l'adquisició, arrendar les terres establertes, amb la intenció que les milloren i les valoren com a pròpies.

            Hi ha tota una sèrie d'indicacions que reflecteixen un interès en l'augment de la producció de les baronies. Així queda evidenciat en alguns capítols de la carta pobla. Aquestes normes poden resumir‑se en els punts següents, relatius bàsicament a les obligacions dels nous pobladors:

            1.‑ La primera estaria emmarcada en la mentalitat ideològico‑religiosa per la qual els obliga a coldre els dies festius, no precissament per complir un precepte derivat de la fe, sinó  per "que  con tan particular intersención séa Dios nuestro Señor servido de lograr y aumentar las dichas universidades, bien público de aquellas y de las personas, casas y patrimonios de los particulares de dichas varonías" ‑Cap. 1r‑

            2.‑ Els nous pobladors es comprometen  a tenir cura de la propietat, reparar les cases i els camps perquè es conserven com se'ls atorgà el dia de l'establiment.

            3.‑ Se'ls prohibeix arrencar o tallar  oliveres, garrofers, alzines, nogueres o ametllers i, en cas de voler‑ho fer, hauran de sol.licitar llicència del batlle.

            4.‑ A més a més, si es perden els arbres existents, hauran de replantar‑los. Aquesta clàusula implica que el senyor mai no perd els seus ingressos regulars, derivats de la partició de fruits. En aquest sentit trobem un capítol expressament destinat a l'increment d'un producte molt important en aquests indrets, la morera:

 

"... que los dichos nuevos pobladores, y sus succesores, sean tenidos y obligados a plantar cada año en las tierras que les sean establecidas, es a saber, en las de primera mano treinta moreras, en las de segunda veinte, y en las de tercera diez, y en las de quarta cinco ... y esto haya de durar, y dure a voluntad,  y arbitrio e conocimiento del Bayle de ellos ..." (Cap. 65è).

 

            5.‑ El senyor també vol estimular als nous pobladors perquè rompen noves terres incultes. Amb aquesta finalitat, totes les terres de nova explotació seran franques de partició de fruits durant els tres primers anys, encara que no ho seran del cens  que hauran de pagar en diners. El fet suposa un gran incentiu ja que allò més onerós per al poblador era la partició de fruits. Però a més, el senyor estableix que també gaudiran d'aquest benefici totes aquelles terres que, tot sent de secà, es facen de regadiu, cosa que implicarà un augment en la seua producció.

            6.‑ En aquest mateix sentit, per tal de seguir amb aquesta política econòmica d'estímul als vassalls per obtenir una major  producció, el senyor tractarà de fer créixer un altre producte, que serà fonamental en l'Antic Règim, la vinya:

 

"... para que los vezinos y abitadores de dichas varonías, y universidades se animen, y puedan plantar viñas como comodidad, son contentos sus excelencias que todos los que plantaren viñas en tierras que hoy son campos de secano sean francos de pagar la dicha parte y responción por espacio  y tiempo de ocho años ..." (Cap. 44è).

                       

            7.‑ El senyor estableix una forma de treball agrícola, bastant dubtosa, ja que es basa en el "huso y costumbre de buenos labradores", per a la conservació i augment de la propietat:

 

           

"... cultivar y sembrar las tierras y heredades, y tratar aquellas según huso y costumbre de buenos labradores, podando en sus tiempos las moreras y viñas, poniendo el estiercol en primer lugar en la huerta y no en el secano, sembrando ansi mesmo las heredades en los tiempos, plazos y años que suelen y deven sembrar en las dichas varonías, y según y como las sembraran, y cultivaran los prágticos y buenos labradores de aquellas..." (Cap. 14è).

 

            I arriba a trucar un dels temes més delicats en aquests poblats, el conreu de l'arròs i la seua incidència en la salut pública.

"... por quanto la experiencia ha mostrado el grande daño que en tiempos de los moros habitavan las dichas Baronías, y universidades se seguía a la salud de los vecinos de ellas por plantarse arroz en las tierras altas pues de la agua que discorría dellas, y baixava a los bancales imferiores empantanandose se corrompía el ayre, y causavan malos vapores en daño de la salud, y aún de las mismas tierras baixas ...[por tanto]... de aquí adelante no se procedan hazer ni sembrar arrozes en las tierras altas que serán señaladas y provehidas por el Procurador o Bayle de dichas varonías ..." (Cap. 55è).

 

            Així, observem que la carta de població no es limita únicament a la forma d'adquisició i transmissió de la propietat, sinó que també insisteix en la seua conservació i, a més a més, intenta que se n'obtinga màxim rendiment. Cal tenir en compte que quan  el Duc de l'Infantado atorga la carta de població és el moment en què ha vist minvar notablement les seues rendes en perdre gran part dels seus vassalls valencians ‑els únics que continuà conservant van ser els d'Aiora, ja que es tractava de cristians vells‑.  

Vista d'Alberic

 

            4.2.‑ La renda feudal.

 

            Les rendes que rep el Duc de l'Infantado de les seues baronies d'Alberic, Alcosser, Alàsquer i Gavarda són de diversos tipus. Les rendes es troben estipulades en diferents capítols, on, evidentment, no hi ha una exposició metòdica i clara d'aquelles, per la qual cosa ens veiem obligats a extraure‑hi les quantitats expressades mitjançant la forma metodològica següent:

            A.‑ Rendes derivades dels drets sobre la propietat, casa i terra: censos, partició de fruits, etc.

            B.‑ Rendes derivades dels drets del monopoli senyorial: molins, forns, pastures, etc.

            C.‑ Rendes derivades del dret jurisdiccional: penes de cambra, comís, etc.

 

            A.‑ Rendes derivades dels drets sobre la propietat.

 

            1. Cens i lluïsme.

 

            Com hem dit abans, per la casa que ocuparà el nou poblador haurà de pagar al senyor una sisena del seu valor, però, a més, aquesta estarà sotmesa a un cens anual, el qual es troba estipulat en una quantitat en diners invariable, 50 sous per casa, independentment de la seua grandària. El cens haurà de fer‑se efectiu el dia i festa de Sant Joan Baptista.

            Pel que fa al dret senyorial de lluïsme sobre les cases i les terres, el Duc ha de rebre dos sous per lliura, atés allò disposat en "los fueros de este Reyno" (Cap. 10è).

            El nou poblador haurà de satisfer també un cens anual per la terra, variable segons siga de regadiu o de secà. Per la terra de regadiu caldrà que pague tres diners per fanecada i per la de secà mig diner, fet que demostra el superior valor de la terra regada. Aquests censos també hauran de fer‑se efectius el dia de Sant Joan Baptista.

            La característica d'aquesta renda, una quantitat  de diners invariable i anual, farà que després d'uns segles, quan el nivell econòmic siga més elevat, quede infravalorada.

            No passa això amb la partició de fruits, que s'hi mantindrà, evidentment, a nivell de la conjuntura econòmica del moment.

 

   2. Partició de fruits.

 

            Abans de veure les quantitats referents a les diferents particions cal fer unes precisions. Després d'efectuar la recollida dels fruits, es realitza la primera partició, la del delme, la qual pertany al Capítol Eclesiàstic. D'aquest delme, el rei se'n reserva una tercera part anomenada el terç del delme, però que en alguns indrets de senyoriu serà el senyor feudal qui la cobrarà. D'aquesta manera tenim que la primera renda de partició de fruits obtinguda és el terç del delme. Amb la quantitat de fruits que resta s'hi realitza la partició següent:

            ‑ Grans o cereals: A les terres de regadiu cal pagar una cinquena part del blat, de l'ordi, de la dacsa i dels llegums, així com de la resta dels cereals, tret de l'arròs, pel qual s'hi paga una sisena. A les terres de secà es paga la vuitena part de tots els cereals.

            ‑ L'alfals: Per aquest producte s'hi abona una cinquena part, però amb la característica que el pagament no s'hi efectua en fruits sinó en diners,  després de fer la valoració d'eixa cinquena part de la producció.

            ‑ Les figues: Es fa la partició de la cinquena part, però amb  la particularitat que cal realitzar‑la quan les figues són seques.

            ‑ Les moreres: De tota la fulla recollida se n'ha de pagar un quart. A l'hora de la partició se'n fan quatre munts amb les fulles i el batlle elegeix aquell que més estima per al senyor.

            ‑ Els arbres fruiters: De les oliveres, garrofers, alzines, noguers, ametlers i, en general, de tots els arbres que hi ha o en un futur hi hauran, cal pagar una quarta part.

            ‑ El vi: Es paga una setena  part, tant per la producció del vi com per la de les panses.

            A més a més, els vassalls hauran de pagar l'alfarràs, equivalent a l'estimació en diners de totes les tales  que s'efectuen en els arbres fruiters "...por las personas a quien tocare..." (Cap. 21è.).

            El lloc on cal abonar aquestes particions l'especifica la carta de poblament en el seu Capítol 46:

 

"Otro si: Que los dichos vezinos y habitadores de las dichas varonías tengan obligación de pagar los dichos granos y responciones en frutos comforme los capítulos antesedentes tienen obligación de pagar a la señoría, es a saber, los granos de las heras ordinarias de la Baronía donde el tal grano se huviere cogido, y que el dicho grano, y demás frutos tocantes, y devidos a la señoría, los hayan de traher francamente a los graneros, y casas de la señoría que los serán señalados en cada uno de  los lugares de las dichas varonías."

 

            En general, totes les particions de fruits són bastant elevades i dures per al camperol, el qual es veu així alienat de  gran part de la seua collita. El senyor recapta rendes de tots els fruits sense cap excepció, no en deixa cap en franquícia. Les dues collites importants, la del blat i la de les fulles de moreres, es troben sotmeses a un alt percentatge de partició. Podem dir que sols el vi, amb la setena part, és el producte menys onerós.

 

Molí d'Alberic

B.‑ Rendes derivades del monopoli senyorial.

 

            Entre allò que considerem la propietat absoluta del senyor trobem les regalies i monopolis. Aquests són béns privatius i prohibitius, és a dir, el senyor és l'únic que pot fer instal.lar un forn, una tenda, una carnisseria, etc., per la qual cosa adquirirà tots els beneficis.

            Les regalies són:

            1. " Se reservan sus exelencias para si y sus succesores, como a regalía propia de la señoría, los erbajes de las dichas varonías y sus términos, para poderlos arrendar i valerse de aquellos a su voluntad..." (Cap. 53è). Atés açò, una de les regalies són les pastures o pastius comunals.

            2. També els senyors es reserven les terres millors "...por si acaso viniesen [la Casa de l'Infantado] a habitar en dichas varonías...", cosa poc probable, ja que el fet estava en funció d'obtenir majors beneficis mitjançant l'arrendament d'aquestes terres.

            3. La casa o "corte" on viu el batlle, a més de la resta de les cases i el palau.

            4. El senyor es reserva la caça i la pesca del terme, per la qual cosa qui vulga procurar‑se aquests aliments haurà de demanar llicència al batlle.

            5. La barca del riu: ningú no podia  posar una barca en el riu Xúquer per tal de creuar‑lo.

            6. El mercat: tota la venda al detall, o a través de tenda, pertany al senyor. Sols aquest pot obrir tendes per a l'abastament de la població.

            7. "...las flecas, panaderías y tavernas" també són monopolis privatius del senyor. Cap altri no pot pastar el pa per a vendre'l, ni expendre el vi.

            8. Els vassalls han de portar les olives a les almàsseres del senyor sota les condicions següents:

 

"Que los dichos vezinos y abitadores de las dichas varonías y universidades, no puedan en manera alguna traer sus olivas y aseytunas, ni hazar el azeyte de aquellas si no fuere en las almazaras de sus exelencias y sus succesores como regalías de la señoría, pagando tres sueldos por cada pie, quedando el piñuelo para la señoría y, que el almacerero tenga obligación de dar tres tornos, que es moler tres vezes la azeytuna, y tener caldera con agua al fuego y enservar la nues de ocho a ocho días y que den a la prensa todo lo que buenamente se pudiere ..." (Cap. 35è).

 

            9. La fabricació de rajoles y teules.

                        10. Les escrivanies o notaries: "... y en especial se reservan sus exelencias todas las escrivanías de las presentes Baronías y oficiales de aquellas sin exepción alguna para poderlas conceder, establecer y arrendar, según les pareciere y fuere bien visto..." (Cap. 35è).

            11. Els forns: Ningú no pot coure el pa en cap altre forn que no siga el del senyor.

            12. Els molins: Ningú no pot moldre el forment, l'arròs, ni cap altre gra, en cap molí que no siga del senyor.

            13. Les carnisseries: Els vassalls han d'abastar‑se de carn únicament en la carnisseria del senyor, per la qual cosa no poden comprar‑ne en cap de les carnisseries veïnes.

            Hi ha d'altres obligacions, encara que més secundàries, que imposen els senyors als sus vassalls i que fan referència al supòsit que la família de l'Infantado es trobara a la Baronia, les quals són:

            a.‑ Cal donar tota la llenya i la palla precises per al servei de la casa o el palau, de grat i sense cap preu.

            b.‑ També cal donar tota mena de fruita necessària al senyor.

            Atés açò, veiem que el senyor pot controlar el mercat local i que, a més, es beneficia del seu monopoli  feudal. És una part important dels ingressos senyorials. Cap destacar‑hi el monopoli notarial, que és una forma de controlar les transmissions de propietat (perquè estan subjectes a fadiga i lluïsme), així com una forma de poder conéixer la riquesa i la propietat de cada veí, en en moment que vulga.

            No obstant això, a causa del costum "inmemorial", de temps dels moriscos, el senyor permet que hi haja dos dies francs de mercat,  el dilluns i el dijou, durant els quals els forasters poden venir a vendre lliurement i al detall tota mena  de productes (vi, oli, peix, etc.).

 

C.‑ Rendes de dret jurisdiccional.

 

            Per concloure indiquem un tercer tipus de renda, segurament de poca quantia si la comparem amb les anteriors, derivada del poder judicial.

             Com que el senyor té un dret jurisdiccional ple sobre aquestes baronies es reserva per a si mateix una tercera part del valor de la pena imposada pels oficials locals:

 

"...Que todas las penas que se impondrán y se executarán por las justicias, jurados o almotazenes, cequieros y otros oficiales de las dichas varonías, se haya de imponer y adjudicar la tercera parte de las dichas penas para los cofres de sus exelencias y sus succesores..." (Cap. 20è).

 

            Com hem assenyalat, si els vassalls no compleixen els capítols de la carta pobla, el senyor pot confiscar‑los els béns, fet pel qual passaria a ser alhora l'amo útil i directe de tots els béns.

 

4.3. Govern i administració del senyoriu.

 

          El senyor feudal necessita un aparell administratiu i judicial que faça viable l'abast dels seus interessos, dels seus monopolis i el seu estatus dominant. Com hem observat adés, al llarg de l'Edat Mitjana, els diferents amos d'Alberic han anat adquirint progressivament la plena jurisdicció sobre els seus vassalls. D'aquesta manera han pogut fer complir i han dirigit unes relacions feudals que estableixen i consoliden la seua propietat feudal.

            El poder jurisdiccional i els seus objectius queden reflectits en el capítol 61è. de la carta de poblament:

 

"...Otro si: Que sus exelencias y succesores pueden libremente hazer los mandamientos, pregones y prohibiciones, con imposición de las penas que parecerá conveniente y necesarias, assí por el buen govierno, y devida administración de justicia, quietud y beneficio universal de las presentes varonías  universidades, como también  para que la presente población y capítulos de aquella, y cosas concordantes tengan, sin fraude alguna de sus exelencias ni de sus succesores, ni sus rentas dominicales, su devido efecto y cumplimiento, los quales pregones, mandamientos y penas puedan sus exelencias y sus succesores alterar, revocar, mejorar y disminuir de su arbitrio y mera voluntad, según la ocurrencia del tiempo y los  que veran ser nesesario y combeniente para el cumplimiento y efecto de la presente capitulación".

 

            Els drets jurisdiccionals permeten al senyor nomenar diversos oficials que representen els poders locals. Hi ha dues classes de poders locals que estan controlats pel senyor jurisdiccional i que són essencialment contraposats. Els dos poders estan sentenciats, des del primer moment, a una pugna que afavorirà la disolució del règim senyorial. L'objectiu del senyor és intervenir i subjugar, en la mesura que puga, el poder local que representa els interessos de la comunitat de veïns. Veiem tot seguit els dos poders.

            Pel que fa als oficials nomenats i elegits pel senyor, que administen els seus béns, són bàsicament dos: el procurador general ‑resident a València, segons la carta de població‑ i el batlle.

            El procurador general realitza les funcions d'"alter ego" del senyor, ja que aquest no pot estar present en els diferents territoris que posseeix a la Península Ibèrica. El procurador general, en conseqüència, gaudirà d'amplis poders i funcions per tal d'administrar les quatre baronies. Entre d'altres té les facultats següents:

            ‑ Nomenament de persones que revisen la propietat  emfitèutica, valoren els possibles danys esdevinguts a la propietat rústica o urbana, per a una posterior indemmització. La seua finalitat, podem dir, era vigilar la conservació de la propietat senyorial.

            ‑ Fer el repartiment de les cases entre els nous pobladors i establir els seus assentaments.

            ‑ Imposar la forma d'arrendament i el preu de la carnisseria,  junt amb el justíca i els jurats.

            ‑ Atorgar la llicència corresponent per tal de celebrar Consell General, en la qual havien de constar els punts a tractar.

            ‑ Poders judicials: la facultat d'"asumirse en primera instancia todos y qualesquier cauzas, assí civiles como criminales, de los dichos pobladores y vecinos de dichas varonías, y de los que contrataren y delinquieren en aquellas, aunque las dichas cauzas estuvieren pendientes, contestadas o prevenidas por los Justicias de dichas varonías y en las cortes de aquellas..." (Cap. 19è.) Poder que sols estava limitat pels furs i privilegis del Regne.

            ‑ A més, posseia altres competències que únicament podia exercir el batlle, com donar llicència d'asserviment o d'absència d'un particular durant un termini superior a sis mesos o bé de residència d'alguna persona en casa particular.

            En general, les funcions del procurador general són emminentment polítiques, mentre que es deixen per al batlle les de caire econòmic. El batlle era qui administrava la hisenda senyorial, finalitat per a la qual comptava amb l'ajuda d'un escrivà o notari, a causa de les diferents funcions administratives que comportava el seu treball. Entre les seues competències cal destacar:

            ‑ Atorgar llicència al propietari del domini útil perquè efectuara vendes, particions i altres transmissions de propietat a fi de cobrar el lluïsme del senyor.

            ‑ Donar llicència per a imposar cises sobre qualsevol producte monopoli del senyor, així com per a qualsevol arrendament que pogués fer‑ne.

            ‑ Donar llicència per tallar arbres, caçar o pescar. Havia d'informar‑se de les possibles replantacions de moreres, oliveres, vinyes, etc., i poder cobrar d'aquesta manera els drets senyorials escaients.

            ‑ Tot i així, la seua principal i primordial funció era cobrar les rendes feudals: les derivades dels censos de cases i terres, de particions de fruits, o les penes de cambra ‑multes‑.

            El batlle, a diferència del procurador senyorial, residia a les baronies i vigilava sempre el complex sistema econòmic per tal que no es feren fraus a la hisenda senyorial.

            L'altre poder local està format pels oficials del Consell municipal. A fi d'entendre el seu funcionament cal precisar que hi ha dues formes de Consell municipal, una, l'anomenat Consell Particular o Secret i, l'altra, el denominat Consell General.

            El Consell Particular es reunia periòdicament per tractar els assumptes del comú. Esporàdicament es reunien tots els veïns amb aquest Consell Particular i, aleshores, formaven el Consell General. Aquest tipus de Consell requeria, per a la seua celebració, l'autorització del procurador general, prèvia presentació dels punts a tractar, ja que era un tant perillós per al senyor feudal, doncs, podia derivar en protestes i, tal vegada, lluites contra els drets dominicals. Aquesta autorització constituïa l'única forma de poder controlar la voluntat i els interessos populars.

            El Consell Particular estava integrat pels següents oficials: un justícia, diversos jurats ‑no se n'especifica el nombre‑, un mostassaf i dotze consellers.

            Els càrrecs són elegits pel sistema de cooptació, és a dir, els oficials que acaben el manament elegeixen els seus successors per a l'any vinent. Però el sistema presenta una variant que trenca amb el seu origen autònom: els oficials han d'elegir una terna per cada ofici ‑les tres persones que obtindran un major nombre de vots‑, i el senyor es reserva el dret d'elegir i nomenar una d'aquestes tres persones. A banda d'això, si el Duc creu que els candidats presentats tenen algun "impedimento" elegirà a l'"arbitrio de sus exelencias ... otra o otras personas, y sugetos fuera de los que se les propucieren y trageren en terna para dichos oficios" (Cap. 15è). Així doncs, tots els anys els oficials envien les ternes al senyor que únicament ell, i no pas el procurador general ni el batlle, elegeix i nomena els futurs oficials. De tal forma que l'única possibilitat que hi ha, originària dels consells medievals, de defensar els interessos comunals es veu sotmesa a les àmplies competències del poder senyorial i queda així truncada l'autonomia municipal.

            Segons la carta de població, entre les competències del Consell Particular trobem:

            ‑ Nomenar sequiers, càrrec directiu i judicial, perquè ordenen la neteja de les séquies i repartesquen el cost entre els regants. 

            ‑ Establir, junt amb el procurador general, el preu de la carn.

            ‑ Imposar, amb la llicència del batlle, diferents cises sobre les mercaderies de consum.

            Per a la celebració dels Concells el senyor concedeix una casa en cadascuna de les baronies ‑Alberic, Alàsquer, Alcosser i Gavarda‑, per les quals hauran de pagar drets emfitèutics, a més del quindecenni en ser considerades mà morta.

            L'administració de justícia és tan complexa com la diversitat de jurisdiccions existents a la localitat. Hem de tenir en compte que a l'Antic Règim no hi ha una clara diferenciació entre el poder judicial i l'administratiu. Per delegació jurisdiccional del senyor el procurador general té facultat de jutjar ‑amb caràcter general‑ i d'impossar penes de diferents quanties, algunes de les quals vénen estipulades en la Carta de Població, així com el batlle ‑en els conflictes patrimonials‑, el qual pot també jutjar i punir.

            Pel que fa a la justícia ordinària local, és la figura del justícia la primera en jutjar i imposar penes. Per altra banda, els jurats ‑en l'àmbit de les rendes i abastament‑, el mostassaf  ‑en allò referent al mercat‑ i els sequiers ‑pel que fa a l'escurada de les séquies‑ poden imposar penes, del valor de les quals al senyor pertoca una tercera part.


1 A.R.V., Clericat, llibre 2.140, p. 76‑160. A fi de no abusar del nombre de notes les següents conclusions pertanyen a diversos capítols de la carta de població, en general, totes les cartes pobles conegudes fins ara de la repoblació han estat estudiades per E. Císcar Pallarés, Tierra y señorío..., op. cit.