3.ORIGEN I CONFIGURACIÓ DEL SENYORIU D'ALBERIC

            En aquest apartat ens interessa veure els canvis que han ocorregut al llarg del temps als propietaris de les baronies i com, amb els successius traspassos, el poder jurisdiccional ha anat variant.

            Alberic, en la Baixa Edat Mitjana, era una aldea o lloc que limitava amb Alcosser, Alàsquer, Gavarda, Benifaraig, La Foia i Passarella. Llocs que passaren, en la seua majoria, a formar part del terme municipal d'Alberic a causa de successius despoblaments, al llarg de l'època feudal.

            El senyoriu comença prompte. Amb motiu de la conquesta  de Jaume I dels territoris en mans de musulmans, després d'un llarg període de guerres (1233‑1245), les aldees de la Ribera del Xúquer s'incorporen al patrimoni dels cristians. La conquesta fou una empresa de la Corona d'Aragó motivada per diferents interessos: la noblesa aragonesa estava desitjosa d'augmentar els seus dominis territorials i, els mercaders i nobles catalans volien aconseguir una zona natural d'expansió1. De la conquesta cal tenir en compte que fou "més aviat una sèrie de tractats, negociacions, missions diplomàtiques, que no pas una devastació bèl.lica"2, el que explica la permanència en el territori de la quasi totalitat dels musulmans.

            La repoblació i el repartiment dels territoris entre els conqueridors fou una activitat que per la seva importància va quedar reflectida en la documentació. Així podem saber que l'alqueria d'Alberic fou donada pel rei Jaume I a Llop Ferrench de Lucernich el 4 de desembre de 1238, amb el seu forn i el seu molí; llavors estava  situada  junt a les alqueries d'Abohaçapet ‑Alcosser ?‑ i Benimoçlle ‑Benimuslem‑, dins el terme d'Alzira3.

            No totes les aldees que avui formen part del territori d'Alberic van tenir en un principi els mateixos propietaris. Sabem que els llogarets d'Alcosser i Passarella eren propietat del noble Artaldo d'Orta el 17 de novembre de 1268, venuts per la seua darrera posseïdora, n'Elvira Lope, vídua de García López de Castalla4.

            D'aquesta manera, molt aviat tots aquests territoris passaren a configurar‑se com a propietat feudal de senyors cristians i, com a tal, el terme, la jurisdicció i els vassalls foren venuts a diversos senyors.

            El 22 de novembre de 1300 Jaume II ven a Jaume de Romaní la "turrem et alchaream" d'Alberic per 80.000 sous, que havia comprat Eximén Çapata, fill de Pere Çabata de Tous5.

            El 1346 s'inicia la Guerra de la Unió que acabaria amb la victòria del rei Pere el Cerimoniós dos anys després. Entre els sublevats, a València, contra el rei figuren alguns nobles, juristes, mercaders i menestrals6, que van ser punits fins i tot amb la sentència de mort. Jaume de Romaní fou un dels adscrits als unionistes, per la qual cosa els seus béns van ser embargats pel rei, i Alberic es va incorporar a la Corona7.

            Aquest rei ven, un poc més tard, el 19 de febrer de 1348, les mateixes propietats a N'Ayrona, muller de Ramón de Riusech, per 200.000 sous8. Les propietats venudes són:

            1. Torre, alqueria i lloc d'Alberic, en el terme d'Alzira.

            2. Una casa a Alzira.

            3. Una casa a València.

            4. Un censal de vint sous de Jaume de Romaní, d'Alzira.

            5. Un altre censal de nou sous, que percebia l'esmentat Jaume sobre una casa i forn.

            6. Tots els béns i drets que Jaume detenia sobre les cases, torres, alqueria i lloc d'Alberic.

            D'aquest document ens interessa indicar quins són els béns i els drets que vén Pere IV a N'Ayrona a fi d'esclarir les relacions entre els pobladors de l'alqueria i el seu nou propietari.

            Les relacions són completament feudals, ja que n'Ayrona adquireix homes i dones ‑bé cristians o bé musulmans‑, que passen a ser els seus vassalls en comprar els drets sobre ells. I no sols això, sinó que els béns seents també els adquireix, com consta en l'escriptura: camps, vinyes, pastures, banys, molins, tintoreries ‑que hi són o puguen ser‑hi ‑, aigües, fonts i la pesquera del Xúquer. Dels drets derivats del monopoli senyorial queda establert que li pertanyen censos, quarts, traguts, forns, carnisseries i la resta de drets dominicals com són el dret de "cena", monedatge, host, cavalcadura, peites, demandes, lleudes i peatges.

            De tota aquesta sèrie de drets que queden reflectits en el document no sabem la renda que proporcionaria al propietari, malgrat això, ens pareix interessant la constatació de la diversitat de categories fiscals que permet el sistema feudal extreure l'excedent en un lloc rural en l'època feudal.

            Pel que fa al dret jurisdiccional, el rei sols concedeix al senyor el dret civil, segons el for alfonsí. El monarca es reserva per a si mateix el dret de justícia, en els casos delictius o criminals9.

            El monarca que en principi, un principi utòpic, és propietari per dret de conquesta de les terres usurpades als musulmans, ha anat concedint tota una classe de drets i monopolis, a excepció de la jurisdicció criminal. Perquè es reserva la jurisdicció criminal és una qüestió que no està gens clara i seria simplista pensar que ho fa per no desprendre's de part del seu poder, quan en tots dos casos, el civil i el criminal, les sentències poden ser apel.lades, en una escala de jurisdiccions, al rei.  

Planol d'Alberic: Palau o castell, Esglesia de Sant Llorenç i Convent

            Tanmateix, uns quants anys després, el rei Joan I, el 15 de juliol de 1387,  ven la jurisdicció criminal i el mer imperi d'Alberic a Eximén Pereç d'Arenós, en aquell moment senyor d'Alberic, per 22.000 sous barcelonins:

"...vendemos, y por título de pura, perfecta, é irrevocable venta os concedemos á vos, y á los vuestros, y á quienes quisiéredes todo aquel perpetuo mero imperio, y jurisdicción criminal, el qual, y la qual el Gobernador, o su Teniente en el Reyno de Valencia, tiene o puede tener, y ha acostumbrado exercer en el Lugar  de Alberique, y en los lugares, y Alquerias vuestras de Benifaraig, y de la Foya de las pertenencias de dicho  Lugar de Alberique, y en los términos de ellos sobre cristianos y sarracenos de ambos  sexos, que habitan, y habitaren  allí, excepto el crimen de robo de esclavos, ó motín. Y para que mas bien se entiendan estas cosas, que os vendemos, se ha de saber, que el mero imperio, y jurisdicción criminal..."10.

            La jurisdicció criminal estava dividida en mer imperi i mixt imperi. El que concedeix el monarca al senyor d'Alberic és el mer imperi, i es reserva el més elevat que és el mixt imperi. Amb açò, es reté les qüestions criminals entre cristians i musulmans en què corresponia imposar la pena de mort, qüestió que calia resoldre en els tribunals reials. Eximén Pereç d'Arenós sols tenia facultat de punir fins la mutilació de membres.

            Per aquest document sabem que les alqueries que pertanyien al senyor eren Alberic, Benifaraig i la Foia. Per altra banda, les altres alqueries de Gavarda, Alcosser i Passarella eren propietat d'Olf de Proxida, qui va comprar al rei Martí, el 25 d'octubre de 1407, la jurisdicció criminal11. Per últim, l'1 d'abril de 1416, Jaume Castella i la seua muller Bernarda venen a Joan de Proxida els llocs d'Alàsquer i Rafalet12.

            El noble Lluís de Cornell, familiar dels Proxida, aconsegueix la total jurisdicció sobre els llocs de la baronia d'Alberic per un Reial Privilegi del rei Alfons V de 6 de març de 1445:

"...poseeis y exerceis toda la jurisdicción civil y criminal, alta y baxa, y el mero y misto imperio con toda la potestad de horca y cuchillo en vuestros lugares de Alberich, La Foya, Benifaraig y Rafalet, sitos en el Reyno de Valencia, y en todos y cada uno de sus términos y territorios, y posesiones y pertenencias, ... De cuyas jurisdicciones civil y criminal, alta y baxa, mero y mixto imperio, su exercicio y  posesión, y de cada una de ellas separadamente en todo o en parte, según y como mejor os pareciere siempre, y quando lo tuviereis por conveniente, os sea lícito por vos mismo, por vuestros oficiales, o por vuestros apoderados, o los de vuestros succesores en dichos lugares usar, y gozar libremente, tener y posseer plena e íntegramente, y exercer la dicha jurisdicción en y sobre las personas de uno y otro sexo referidos, y sobre qualesquiera de ellos, así cristianos, como sarracenos y judíos, vasallos y subditos vuestros, y sobre los forasteros que a dichos lugares vinieren, y en ellos establecieren, vel quasi, y fuesen delinqüentes como se ha dicho, arrestándolos y encarcelándolos, procediendo contra ellos, dándoles tormento, condenándolos, castigándolos con azotes, poniéndolos a la vergüenza, o en un castillo, desterrándolos, usando de todo castigo, de cuchillo, y últimamente sentenciándolos a todo suplicio de muerte, mortificándolos natural y civilmente, confiscando, y embargando, y haciendo para su composición todo cuanto mejor y más plena y lícitamente  acostumbraron hacer, y executar los demás Barones y Señores de Lugares..."13.

            Hem cregut convenient transcriure aquest extracte d'un llarg privilegi perquè exposa clarament la consolidació del poder suprem obtingut pel senyor sobre les baronies.  Hem subratllat la frase per la qual el senyor gaudeix d'un poder jurisdiccional que els anteriors senyors no posseeixen: la facultat de la condemna de mort.

            Amb aquesta possibilitat d'exercir la justícia no cap dubte que disposa d'un instrument  fonamental per a controlar tots els habitants i resoldre els conflictes que pogueren ocasionar‑se en relació amb la propietat de la terra o la resistència per part dels vassalls a pagar les rendes senyorials corresponents14.

            Hem vist com la monarquia ha anat perdent en fases successives, i al llarg de la Baixa Edat Mitjana, part del poder que ostentava sobre les alqueries, tot adquirint el senyor una força jurisdiccional que li permetrà coaccionar els vassalls per tal d'obtenir uns beneficis econòmics i una posició social que perjudica els interessos de la monarquia. Una altra qüestió és si veritablement l'enfortiment jurisdiccional del poder nobiliari es contraposa als interessos de la monarquia. Qüestió que per a resoldre‑la cal estudiar el conjunt de les activitats nobiliàries i la política desplegada pel monarca i no estudiar‑la en un assumpte puntual com el present.

            L'altra qüestió que pot plantejar‑se és si ara, al final de l'Edat Mitjana, hi ha una refeudalització. No ho creguem així i ens inclinem a considerar que en aquesta transició de l'Edat Mitjana a la Moderna hi ha una sèrie de reajustaments del sistema feudal que permeten el sotmetiment del camperol a una sola jurisdicció predominant, la del senyor feudal, donant‑li poques possibilitats d'acudir als tribunals reials.

            Front a la crisi que s'esdevé al feudalisme en occident, com a conseqüència del sorgiment de la burgesia mercantil, la noblesa tendeix a reforçar el seu poder. Com diu Perry Anderson, els estats monàrquics del Renaixement són sobretot instruments modernitzats a fi del manteniment nobiliari sobre les masses rurals15.

            Tanmateix, aquestes hipòtesis teòriques sobre l'enfortiment nobiliari no pareix que quadren amb el cas present. El noble Lluís de Cornell, encara que obté la màxima jurisdicció, no sembla que disposara d'una liquiditat econòmica solvent, con demostren les diferent ordres del Governador de València per tal que pagara les pensions d'uns censals. Aquestes ordres afectaven tant a Lluís Cornell com a les aljames d'Alberic: el 10 de juny de 1451, el Governador expedeix un manament executori perquè satisfaga una pensió de cinc‑cents sous, que carregà el 1446 a Nicolau Martí, cavaller de Xàtiva, una altra, també de cinc‑cents sous, carregada a Pere Martí, cavaller de Xàtiva, i una tercera de cinc‑cents setanta sous, carregada el 1444 a Gabriel de Riusech. També el 1451 Lluís Cornell és condemnat, davant la Cort del Governador, a pagar a Andreu Figuerola, beneficiat d'un benifet instituït a Alzira, la quantitat de cent‑cinquanta sous16. El 1468 és Gabriel Monrós qui exigeix el pagament d'una pensió de censal de tres‑cents trenta‑tres sous, carregada el 1455, tant a Lluís Cornell com a l'aljama d'Alberic17.

            La crisi econòmica del noble, que incidiria en la pobresa de les aljames d'Alberic pels continus manaments executoris, pot explicar una disminució demogràfica dels llocs, així com la seua venda posterior.

            El 1484 el senyor d'Alcosser i Gavarda era Joan Francesc de Proxida i, el 1487, era senyor de les baronies d'Alberic Pere Maça de Liçana18. La compra dels dos senyorius pel Cardenal Mendoza suposa la subjecció d'aquestes poblacions a un mateix senyor. La compra es va realitzar el 5 de juliol de 148919, i poc després, el 3 d'octubre de 1492, els Reis Catòlics concedeixen el privilegi de "mayorazgo", establert pel propi Cardenal, com a Marqués de Zenete, amb el qual queden incorporades, junt amb altres propietats castellanes, les baronies d'Alberic, Alcosser i Gavarda amb els seus annexos20 .  

Vista de Gavarda, entre el segle XVIII-XIX

            Aquestes poblacions, que deurien d'haver minvat demogràficament pels continus embargaments als anteriors senyors, reben  un contingent  demogràfic nou,  sarraïns de Vera ‑població conquerida pels Reis Catòlics en la guerra de Granada, i de la qual alguns habitants són concedits per la reina Isabel al seu confessor, el Cardenal Mendoza21‑, per la qual cosa cal pensar que la cultura i la religió d'aquesta població era totalment musulmana. Com a tals, van patir successius atacs per part dels cristians que assaltaven les aljames sarraïnes22.

            Durant la guerra de les Germanies (1520‑1523) els agermanats, dins la seua ortodòxia religiosa racial, van saquejar Alberic i Alcosser23. Com a conseqüència del fanatisme religiós cristià van ser batejats forçosament tots els musulmans. Front la nova condició d'aquests, ara anomenats cristians nous o moriscos, el senyor d'Alberic, Marqués de Zenete, demana, el 1525, a Carles I la corroboració de la plena jurisdicció sobre els vassalls, la qual li es concedida24.  

Vista d'Alcosser: entre el segle XVIII-XIX

            En les Corts celebrades a València el 1604, a petició dels tres braços, el rei confirma la jurisdicció suprema a Juan de Mendoza, Duc de l'Infantado y Marqués de Zenete, sobre tots els seus vassalls25. Aquest fet, a més de ratificar la suprema jurisdicció, civil i criminal, mer i mix imperi, posa de manifest que "ha tengut y té erigides forques altes en llochs molt publichs y patents ab pilars de argamassa, en cascuna de dita baronies"26.

            Resulta aparentment contradictori observar com una monarquia que tendeix al ple absolutisme concedeix successivament confirmacions de delegació de poder sobre la noblesa quan, suposadament, allò que hauria d'interessar‑li és apartar aquest estament privilegiat de l'exercici de tota jurisdicció. Diem aparentment contradictori perquè allò que pretén l'absolutisme és crear un estat reorganitzat ‑en contraposició a l'estat medieval‑i potenciat de dominació feudal que mantinga les masses camperoles en la seua posició social tradicional27.

            L'expulsió dels moriscos el 1609 és un fet important en la configuració del règim senyorial per dos motius: primer, perquè donarà peu a la reglamentació d'uns nous capítols de població ‑reajustament feudal‑ que seran motivació i argument de nombrosos plets en el segle següent, i segon, perquè en aquest plets es plantejarà si van quedar o no cristians vells a la baronia, el que suposa, segons els arguments de l'oposició senyorial, que en cas de quedar‑ne no van estar sotmesos als nous i onerosos capítols.

            L'expulsió fou, en primer lloc, una mesura política que va perjudicar econòmicament a les terres valencianes28. En conseqüència, va minvar la mà d'obra i el Duc de l'Infantado observà la disminució de la seua renda feudal, com veurem més endavant.  

Segell de la casa del Duc de l'Infantado

            Com hem dit, una de les principals qüestions que es van plantejar en el segle XVIII era saber si van romandre a la vila cristians vells entre l'expulsió i la posterior repoblació. Sembla que, com ho demostren les llicències per contraure matrimoni concedides pels oficials eclesiàstics de l'Arquebisbat de València a la vila d'Alberic, va haver‑hi un reduït nombre de cristians vells: el 1607 hi ha 10 matrimonis entre cristians vells i nous, el 1608 n'hi ha 7, no en consten el 1609, però el 1610 n'hi ha 4 i el 1611 també en són 4, abans de la repoblació del 161229, els quals són els cristians vells que hi van romandre. El seu nombre, en comparació amb la població dels moriscos, és veritablement insignificant, ja que el 1601 de 336 cases sols 15 n'eren de cristians vells30.  

Escut de la Casa de l'Infantado, senyors d'Alberic

            Un interrogant que ens plantegem és si els cristians vells que quedaren a la baronia van acceptar o no els nous capítols de població o, si pel contrari, van restar al marge. Tenim dos motius per pensar que sí van acceptar els nous capítols:

            1. Les condicions, pel que fa a la partició de blat i "otros granos", eren draconianes per las moriscos, ja que donaven al Duc al voltant de la quarta part de la producció31. Concretament  els  d'Alberic  pagaven  un  quart dels grans ‑arròs, blat, dacsa i ordi‑, mentre que de la fulla de la morera, nous i altres fruits, no feien partició perquè van arribar a un acord amb el senyor pel qual li donaven 200 lliures anuals32. Els de Passarella, i segurament els de Gavarda i Alcosser, pagaven un quart de la fulla de la morera i entre un cinquè i un sisè dels grans i fruits33. En canvi en els capítols de nova població trobem que la partició de fruits oscil.la entre la cinquena i la vuitena part. Aquestes condicions més favorables portarien als pocs pobladors a l'acceptació del nou sistema.

            2. Hem constatat que alguns dels noms que figuren en les llicències de matrimoni expedides per l'Arquebisbat apareixen també en la carta pobla del 1612, com són: Joan Monserrat, Josep Cervera, Cosme Marqués, Baptista Marqués, etc. Aleshores, tot fa pensar que es van sotmetre a les noves capitulacions34.

            Una altra qüestió relativa a aquesta època, que seria fortament discutida en el segle XVIII, fa referència a la propietat absoluta o no de les terres de la baronia pertanyents als moriscos.

            Segons els diputats valencians a les Corts de Cadis ‑Antonio Lloret, d'Alberic, Joaquín Lorenzo Villanueva i Pedro Aparici‑ els béns immobles dels moriscos se'ls va reservar la Corona, atesa una Ordre de 9 de desembre de 1609. Però açò era referent a Castella. Per al Regne de València cal atendre's al ban del 22 de setembre de 1609 en el qual es concedeixen a la noblesa els béns dels moriscos35.

            Pensem que la configuració del senyoriu ja està establida fins a la seua disolució en la primera meitat del segle XIX. Hi haurà alguns canvis ‑rebaixa de particions de fruits el 1643, introducció de les lleis de Castella el 1707‑ que no modificaran substancialment les bases del senyoriu, a excepció del fet que amb la Nova Planta queda suprimida la suprema jurisdicció, la criminal en la màxima pena, que posseien els senyors referent a l'execució de la pena capital. Aquestes bases, que analitzarem en el capítol següent, es troben en la carta de població del 1612 i en l'acumulació del privilegis esmentats.